14.4.09

Dos llibres més...

Fa un parell de setmanes, vaig veure una amiga que feia temps que no veia, acostumavem a parlar de llibres...i després de posar-nos al dia d'altres temes em diu: què has llegit ultimament? què em recomanes? Vaig haver de pensar una estona i em vaig donar compte que amb la lectura també he estat monotema ultimament. He decidit que he de fer un descanset... no puc estar d'aquí a que arribi el nen llegint única i exclusivament llibres d'adopció, no pot ser sa!

Així que ara que vé Sant Jordi i tindré molts llibres per triar, aprofitaré per fer-me algun auto-regal d'algún llibre i desconnectar una mica, que ho necessito.

Aprofito però, per deixar plasmats aquí al blog, els llibres que he anat llegint i que encara no havia actualitzat.

L'ALTRA CARA DE L'ADOPCIÓ



SINOPSI: Aquest llibre s’ha escrit amb dos propòsits clars. D’una banda, donar una informació psicològica bàsica sobre les necessitats d’un nadó per poder-se desenvolupar com a persona, sobre els efectes que la desatenció d’aquestes necessitats li poden produir, sobre la influència del psiquisme en la infertilitat i, finalment, sobre els requisits que les persones que desitgen adoptar haurien de tenir per poder-se fer càrrec d’un infant amb greus carències emocionals i, sovint, també físiques.

D’altra banda, el segon i potser més significatiu propòsit d’aquest llibre –que pot venir de nou a més d’un lector--, és informar adequadament sobre els aspectes més desconeguts del món de l’adopció. Tothom ha d’assumir que ser pares adoptius té aspectes molt diferents de ser pares biològics i que, precisament per això, pot ser necessari comptar amb algun tipus d’assessorament per anar entenent les diferències, així com el significat de determinats comportaments dels infants, de vegades ben sorprenents, i poder construir en bones condicions els fonaments de la futura família.
El recomano, si, tot i que només parla de la cara amarga de l'adopció. Potser el meu error va ser llegir-lo mentre estava amb les entrevistes del CI, ja que entre les psicòlogues i el llibre, m'he preparat pel pitjor, i potser tampoc cal arribar a aquest extrem, jeje.

LA AVENTURA DE CONVERTIRSE EN FAMÍLIA:



Desde los problemas con el sueño durante la adaptación hasta cómo hablar con nuestros hijos sobre sus orígenes. Una guía práctica y útil parapadres que han adoptado o van a adoptar un hijo.

Molt interessant i molt recomenable! És una guia pràctica, amb tot el significat que té la frase "guia pràctica".

Amb el pack hi vaig comprar "adopción y escuela" però... com he dit necessito un descans, el llegiré més endavant.

Els podeu comprar aqui


.

11.4.09

No-me-olvides...




M'han concedit un premi... el segón des que tinc blog, jeje.

Es tracta del premi symbelmine o també conegut com no-me-olvides. Les normes són aquestes:

1.- Escollir blogs o llocs d'internet que per la seva qualitat, la seva afinitat o qualsevol altra raó hagin aconseguit establir un vincle que desitgis reforçar i premiar amb un "no-me-olvides" i enllaçar-los al post escrit.
2.- Escriure un post mostrant el premi, citar el nom del blog o web que te'l regala i notificar als teus escollits amb un comentari. Si és possible l'orígen del premi.
3.- Exhibir el premi al teu blog.

Me l'envia Mar, de mi peque espera en china , moltes gràcies! La veritat és que això dels blogs uneix, crea vincles i afinitats amb gent que fa mig any ni sabia que existien... gent amb la que comparteixo pensaments i sentiments que quan més temps passa més em dono compte, que si no ho vius no pots entendre'ls. Són gent que tinc al meu pensament en algun moment del dia, amb les que m'alegro de les seves alegries i m'entristeixo amb les seves penes, i que estic convençuda que a ells/es els passa el mateix. Un exemple molt simple, és el de la mateixa Mar, que em va dir que ara hi ha noticies que li recorden a persones, quan va escoltar la trista noticia de la mort d'uns quants seguidors de futbol en un camp ivorià.

Bé... ara tinc la dificil feina de concedir el premi... pel què veig no especifica a quantes persona s'ha d'entregar, i la veritat és que si m'he de regir per l'afinitat i desitjos de que no- me-olviden l'hauria d'entregar a molta gent... però m'autolimitaré a tres.

A l'Emma i el seu blog africa en el mundo. Perquè té un blog que m'agrada molt moltíssim, perquè darrera d'aquest blog hi ha una persona que m'ha ajudat amb quatre paraules d'ànim quan les he necessitat i perquè cad avegada que troba alguna cosa de Costa d'ivori, vé "corrent" a regalar-m'ho.

A la Monika, i el seu blog la familia creix . Perquè tot i que el seu blog és nou novissim, la meva afinitat amb ella vé de fa un temps, mata les penes cantant i ajuda a que els demés també les matem de la mateixa manera. I perquè abril ja és el seu mes i espero que sigui el meu també!

Y a la Mariajo i el seu blog nacido en etiopia . Perquè em vaig quedar amb ganes de premiar-la amb l'altre premi que em van concedir, ja que ella se'm va adelantar i me'l va concedir a mi... perquè en els moments durs del poc temps de procés que porto ella ha estat aquí, aguantant els meus llarguissims mails, segurament repetitius i pesats... i ella aquí, com una campeona.

Apa... s'ho mereixería moltíssima més gent, si, TU i TU i TU... però tampoc vull abusar, jeje.

La flor de no-me-olvides té una llegenda darrera, bé, millor dit, en té moltes, ja que n'he trobat unes quantes, així que cadascú es quedi amb la que més li agradi, jeje... jo, us copio aquesta:


El "no me olvides" o miosota, es una pequeña flor azul, con un poco de color rojo. Nació así: Cuando Dios creó el mundo, dio nombre y color a todas las flores, no obstante una pequeña florecilla le suplicaba: ¡No me olvides!, ¡No me olvides!, pero como su voz era tan fina, Dios no alcanzaba a oírla, una vez que el creador finalizó toda su obra, pudo percatarse de esa pequeña voz, más ya todos los nombres estaban dados, así que Dios le dijo: "No tengo nombre para ti, pero te llamaras "no me olvides". Y por colores te daré el azul del cielo y el rojo de la sangre". Además le dijo que serviría para acompañar a los muertos y para consolar a los vivos.


.

9.4.09

Conte: La mosca torpe.



Arran d'una targeta que he rebut on hi havia un conte africà, he pensat que estaria bé fer el meu propi llibre de contes africans.

Així que començaré pel de la mosca torpe, que és el que hi havia a la targeta.


LA MOSCA TORPE:

Hi havia una vegada una mosca que es va posar sobre el tronc més alt d'una montanya de llenya.

El tronc era tan llis que la mosca va patinar i va caure sobre el cap d'una serp, que estava dormint al mig de la llenya.

El zum-zum de la mosca va despertar la serp, que estava molt enfadada. A cap serp li agrada tenir una mosca zum-zumejant sobre el seu cap, i menys quan està dormint, la mosca al veure a la serp enfadada va dir: - perdoni senyora serp, però si vé el llenyataire i la troba sobre els troncs, crec que li tallarà el cap.

La serp va pensar i pensar... i se'n va anar a una cova.

A la cova hi vivia un ratolí que es va espantar i va sortir corrent.

El ratolí espantat va ensopegar amb la pota d'un faisà.

El faisà va cridar de dolor i va despertar al mono que estava dormint dalt d'una branca.

El mono va caure sobre el cap d'un elefant.

L'elefant, també es va espantar i va sortir corrent trepitjant tot el que hi havia al seu pas, amb tanta mala sort que va aplastar el niu de l'ocellet Ntietie, que té les plomes vermelles com el foc.

L'ocellet Ntietie es va enfadar molt i va començar a volar i amb les seves plomes vermelles va incendiar la selva.

Un cérvol es va cremar les potes i va sortir disparat cap al riu.

Però al riu s'estaven banyan despullades les dones de l'aldea.

Les dones es van anar a queixar al cap del poblat i molt enfadat va cridar al cérvol, que li va donar la culpa a l'ocellet Ntietie (l'ocell de foc) que li va donar la culpa a l'elefant, que li va donar la culpa al mono, que va culpar el faisà, que va donar la culpa al ratolí, que va culpar a la serp, que va donar la culpa a la mosca.

La mosca va mirar enrere però no va poder donar la culpa a ningú.

Aleshores el cap es va reunir amb els ancians del poble i van discutir si la mosca era culpable o no.

Al final van decidir perdonar a la mosca perquè ella no va tenir intenció de provocar tants problemes.

I avui en dia la mosca segueix zum-zumejant, molestant, tractant d'explicar que ella no va tenir la culpa.



Font: http:cuentosafricanos.blogspot.com

Desig nº 43


43!! Acaba d'arribar el 43!

La Marta i en Jordi... companys de viatge, anem al mateix ritme en el procés, esperant!!

Junt amb la tela i el desig, preciosos, m'envia 3 braçalets del campament de refugiats saharauís (Tindouf) on ella col.labora i que hi va tan sovint com pot.

Com diu ella, "són senzills però la gent que els ha fet té un cor més gran que tots els deserts del món junts. A vegades les coses senzilles són les més extraordinaries" i jo afegeixo: "i si a sobre t'ho regala algú que saps que ho fa amb el cor, encara és més extraordinari"

Moltes gràcies parella.

.

Desig nº 42

El desig 42, l'envien la Mònica i en David, de Barcelona.

Esperen el seu petito/na de Vietnam... per tan.... a la tela hi ha libelules, símbol de la sort vietnamita, jeje.

El desig és un conte africà que més endavant ja explicaré aquí al blog perquè tothom el pugui llegir.

I per la Mònica..... Bon diaaaaa! Ningú ho ha demanat però fa bon dia!!

Gràcies guapa!


.

6.4.09

Costa d'ivori i calçots

Entre els calçots i costa d'ivori, en un principi no hi ha cap nexe d'unió,... però ahir hi va ser! Pica-pica, calçots, xai ecològic, postres boníssims, vi negre i costa d'ivori, un bon pack!

A la comarca som 4 famílies que estem en procés d'adopció a costa d'ivori, de fet... les altres 3 JA ESTAN EN PROCÉS... nosatlres encara esperem el CI, però bé, em permeto el privilegi de dir que som els 4 que estem esperant...

Ahir ens vam reunir les 4 famílies més la noia ivoriana i la seva família, que vaig conèixer quan buscava parella lingüística.

Ho vam passar molt bé, almenys en Manel i jo ho vam passar molt bé, espero que els demés també. Conèixer als que només coneixíem via internet o conèixer una mica més als que ja coneixíem d'alguna altra ocasió, va ser maco, especial, hi havia estones que pensava que els coneixia des de feia mooooolt temps, i suposo que això em passa perquè al estar visquent una experiència similar, sé que els puc expressar qualsevol dubte, temor, sentiment, sense por a sentir-me rara, ja que el més probable és que hagin passat per sentiments similars...

Va estar molt molt bé, SI!!! Ho repetirem segur... de fet ja hi ha data per una altra, però en aquesta ampliem fronteres, jeje....

Per suposat el tema, no únic, però gairebé... va ser costa d'ivori i aquesta part la devem molt molt a la noia ivoriana, la qual se li nota que disfruta parlant del seu païs que ja és una mica nostre.

La foto del record és fantàstica, no per la foto en si, sino pel què significa, és la foto "del antes"... quan poguem fer la del "despues", amb 4 camacurts més per jugar amb els dos que ja hi ha, serà fantàstic. I tot el dia que dono voltes a una cosa... quan nosaltres tinguem al nostre fill als braços... hauré conegut ja als SEUS FILLS!! I això és fabulós...


.

4.4.09

Abidjan


Abidjan, una gran metropoli, glamurosa i minada per la delinqüència, mancava d'interès fins 1951, quan els francesos van finalitzar la construcció del canal Vridi, que uneix la llacuna d'Abidjan amb l'oceà. La ciutat poseeix des d'aleshores un port excelent i la seva població ha augmentat fins pràcticament els tres milions d'habitants, repartits en quatre penínsules al voltant de la llacuna.

Conegut com el París d'àfrica occidental, a Abidjan hi viuen molts francesos però també atreu a molts africans dels països veins, pel qual s'ha convertit en la urbe més cosmopolita de la regió. Molts viatgers unicament coneixen els seus barris més rics, especialment Le Plateau, el centric punt comercial ple de gratacels, y Cocody, l'elegant zona residencial on es troba el reconegut hotel Ivoire. Els districtes més humils com Treichville, Marcory y Adamé, resulten molt més interessants. Unit amb Le pateau per mitjà de dos ponts, el barri Treichville concentra la majoria de locals nocturns.


L'hotel Ivore, el més famós d'Âfrica occidental, és també una de les principals atraccions de la ciutat. S'enorgulleix de tenir-ho tot: piscina, pista de patinatge sobre gel, bolera, cine, casino i inclús una important galeria d'art al sòtan. La moderna seu d'Abidjan, la catedral de St Paul, només superada per una altra que hi ha a la capital, Yamussukro, justifica la visita per les vistes que es divisen des de dalt deu seu campanar. Va ser dissenyada per un arquitecta italià i consagrada pel Papa al 1985.



A l'extrem nordoccidental es troba el parc du banco, una reserva de selva tropical que amb la seva frescor anima a passejar. A uns centenars de metres de l'entrada, pel camí de terra es troba la lavandería al aire lliure més gran d'Àfrica: un inoblidable espectacle en el que cents de fanicos (lavanderos) es reuneixen al centre d'una corrent per fer la colada. Diariament, freguen energicament la roba sobre enormes pedres anclades per vells pneumàtics i l'extenen a les pedres i l'herba al llarg de mig km. Mai s'equivoquen ni confonen les peces de roba de cada un.



No s'ha d'oblidar que des de finals de la dècada de 1980, Abidjan té fama de comptar amb l'índex de criminalitat més alt d'àfrica occidental i cap zona de la ciutat es considera suficientment segura com per caminar sol de nit.


.