Els reis em veuen?

Al llit, amb el llum apagat:

M: Mama, els reis mags em veuen?

Jo: mmmmm... no ho sé, suposo.

M: Com pot ser? si és fosc i jo soc negre!!!

Jo: (sense paraules)

Busco una mare!

SinopsiAquest llibre explica la història d'una família que sent la veu d'una nena boliviana que busca una mare. La mare, el pare i en Jordi i en Biel, els bessons, volen a l'altre costat de l'Atlàntic per recollir-la, impulsats per la veu de la petita, que arriba a través de les estrelles. O de les emocions?

Feia temps que buscava un llibre on sortís la mare biològica i parlés de l'abandonament. I l'he trobat!!!!!! M'encanta, és preciós. Dur i dificil però preciós. 

De moment no l'explicaré a M, l'he de treballar per mi mateixa... 

Veig veig....

Fa uns quants dies estavem pintant i en M va agafar el color salmó i va pintar la cara d'un nen...

Jo: Quin color és aquest?
M: (pensa una mica ...) El teu!!

Vaig inflar-me d'orgull pensant que a l'escola estaven treballant bé el tema del color carn ja que n'haviem parlat amb la mestra tal com explicava aquí

El dia que baixavem a veure el partit de Catalunya-Nigèria jugavem al veig veig al cotxe.... venia amb nosaltres en R. el cosinet, de gairebé 6 anys.

R: veig veig... una cosa de color..... carn!!
M: La mama!!!!!!!

Em va matar!! No va ni dubtar!! Tan contenta que estava jo pensant que no n'hi deia així....

Vaig explicar-lis que no, que colors carn n'hi ha molts i que nosaltres som de color veige ... però ni cas!! Els dos van insistir molt i molt, sobretot en R, que a l'escola fan servir el color carn i que és aquest.... i en M hi va afegir... si! tu, en R, el papa sou de color carn, jo soc de xocolata!!!!

MANDA HUEVOS!!

Catalunya 1 - Nigèria 1

Catalunya vs Nigèria

2 de gener. Selecció catalana vs Selecció Nigeriana.

No hi faltarem! Ja tenim les entrades! 

Els reis i la màgia...

M: Els reis NO són màgics.

Jo: Ah no? i doncs...

M: Són homes i els homes no són màgics.

Jo: I doncs, com saben com et dius?

M: Perquè a mi quan vivia a àfrica em van veure.

Jo: Ah si? 

M: Si al living fountain (nom del seu orfenat)

Jo: Ah si? i quin et va veure? el rei blanc?

M: Nooooooooooo, el negre!!!!

Palmera de xocolata....

Aviat farà quatre anys (desembre 2008) que vam començar el procés d'idonietat i recordo que el primer dia, abans d'anar a l'entrevista vam entrar a una cafeteria que hi ha davant la ICIF a esmorzar. Vaig veure una palmera de xocolata i la vaig demanar. ERA LA MILLOR PALMERA DE XOCOLATA QUE HAVIA MENJAT MAI.

Vam sortir de l'entrevista fets pols i vam pensar que havia set bona idea esmorzar abans ja que ara no ens entraria res.

Les següents setmanes es va convertir en "tradició"... cada cop que teníem entrevista, abans d'entrar al trapo, ens reconfortavem amb aquella deliciosa palmera de xocolata, irressistible, tan i tan bona que calmava les nostres ansies i ens relaxava una miqueta....

Vam acabar el procés, vam ser idonis i vam deixar d'anar a aquella cafeteria a menjar la millor palmera de xocolata del món.

Un dia en Manel va haver d'anar per aquella zona a fer uns encàrrecs i va anar a berenar a la cafeteria en qüestió, em va trucar per dir-m'ho i em va demanar si volia que em portés una palmera de xocolata, li vaig dir que no calia (tot i que en el fons me'n moria de ganes). 

Al 2010 vam conèixer el nostre fill i un any després, al novembre del 2011 vam tenir el primer seguiment. Vam haver d'anar a la ICIF. Vaig estar dies abans pensant en la ditxosa palmera de xocolata i en lo feliç que em sentiria de poder anar a aquella cafeteria a menjar aquella deliciosa palmera... AMB EL MEU FILL!!

I hi vam anar.... i.... i.... i..... era una palmera de xocolata, normal i corrent!!!!! 

Fa un mes, vam tenir el segon seguiment i vam tornar a anar a la ICIF i efectivament! vam tornar a anar a la cafeteria a menjar-nos la ja tradicional palmera de xocolata. I com l'any passat, malgrat ser una palmera molt bona, continuava essent una palmera normal i corrent. 

Vaig riure'm de mi mateixa de veure com el meu propi subconscient m'havia traït fins a tal punt.... aquella palmera ens calmava les ànsies de l'entrevista, m'aportava la part de sucre i xocolata que el meu cos necessitava per afrontar aquella hora tan dificil ... fins al punt de fer-me veure meravellosa una cosa que en realitat només era "normal". 

Malgrat tot, continuaré anant cada any quan toqui seguiment a esmorzar una palmera de xocolata.

.