Un viatge diferent, l'adopció.

La vinculació

2012-01-26T15:54:00.004+01:00

Hi ha una cosa que des que soc mare per via de l'adopció em preocupa i em costa molt veure.... i és el saber com està anant la vinculació amb el nostre fill.

Recordo que als 15 dies d'arribar a casa (dos mesos després d'estar amb el nen) molta gent, gent del carrer, em feia comentaris del tipus: "que ben adaptat que està" "oita com et busca" "sap ben bé que ets la seva mare"... i jo pensava, que sàpiga qui soc no significa que ell em senti sa mare, que em busqui en un lloc on hi ha molta gent i se senti perdut, no significa que ell em senti sa mare... simplement, ell estava en un lloc desconegut, en un món on ell no hi encaixava i a les dues uniques persones que coneixia erem nosaltres.

Amb el temps i a força d'anar reforçant el contacte, vam anar notant que s'anava "apegant". Es deixava fer més petons, es deixava abraçar més estona i inclus mica a mica buscava ell les abraçades. Vam començar a notar que s'estava vinculant... a mi.

Això es va traduir en un pas enrere a les nits... com més vinculat estava, més dificultats tenia per adormir-se. Sempre m'estirava jo al llit amb ell fins que s'adormia però va arribar el dia que va ser conscient que un cop adormit, jo marxava a dormir a una altra habitació... i a partir d'aquell dia va necessitar dormir amb nosaltres. Bé, en realitat amb mi, necessitava dormir amb mi, no amb el seu pare. Ara tenim un llit de 90 al costat del nostre per poder descansar els 3.

No ens preocupa, dormirà amb nosaltres el temps que faci falta.

Té devoció pel seu pare, juguen molt i es diverteixen junts, però li notavem mancança de vinculació... en moments claus, en moments de necessitat per ell, moments de pors o ansietats, el seu pare no servia, havia de ser jo.

Fa un parell de mesos que li vam començar a notar una devoció especial pel papa... "el meu papa fa això" "el meu papa fa allò"... sempre que parla del papa hi afegeix el MEU davant. Així que vam decidir que ja que la vinculació començava a arribar, la reforçariem i ara a part dels caps de setmana, una tarda a la setmana el meu home s'agafaria festa a la feina i la dedicaria exclusivament pel nen, així que els dimecres, són seus, d'ells dos... jo marxo i de 5 a 9 de la tarda, s'estan junts, sols. I està funcionant... hem fet un altre retrocés a les nits, continua dormint amb nosaltres, però ara no serveix que sigui jo sola qui es quedi amb ell fins que s'adorm, sino que ara ens necessita als dos!!

Aquesta nit la ha tingut dolentissima, amb molta ansietat ... quan hem aconseguit tranquilitzar-lo, i imaginant què li passava, hem aconseguit saber que la seva por era que el papa marxés i no tornés... aquesta mateixa ansietat la va tenir temps enrere de mi, però ara ja no la té, si li demano si té por de que marxi jo em diu que no, en canvi si que la té del papa.

Malgrat ser una nit dolentissima i amb molta ansietat, estic contenta s'està vinculant al papa, després d'un any i 2 mesos de convivència. Així que res, a seguir treballant i reforçant la seva seguretat.

Tot i així, em faria falta un medidor per saber com valorar el grau de vinculació que portem fet, jeje.

Avui al despertar-se ens diu: Ens abracem molt molt fort els tres junts?

337!!!

2012-01-12T16:20:00.005+01:00

337 euros!! Això és el què he pogut tirar a la guardiola solidària després de la gran comanda de colors carn. Un euro per paquet!! 315 paquets venuts + les propines que heu afegit alguns a la transferència.... Un munt de diners!!

GRÀCIES!!!!! Estic molt contenta del resultat. M'ha portat molta feina però la recompensa d'inflar la guardiola és fantàstica. No tinc clar a quin projecte destinaré aquests diners encara, però el més segur és que sigui en algun projecte d'ajuda a la infància a Lagos.

Me'n queden uns quants... no gaires, uns 10 paquets aprox. així que si algú en vol algun, encara hi sou a temps.

El què he trobat a faltar són més comandes de families de nens no negres. Imagino que no estan tan concienciats com nosaltres.

I va venir el rei negre!!!!!

2012-01-07T10:50:00.005+01:00

Al final va venir el rei negre.

Vam estar dubtant uns dies... però la seva insistència en que el rei negre era el seu preferit i al veure que davant la pregunta de "si vingués un rei a casa quin t'agradaria que fós"... la resposta sempre era "el negre"... ens vam decidir.

Al viure en un poble petit, durant la rua els nens poden pujar a l'escenari amb el rei per fer-se una foto amb ells... i ja allà es va asseure amb el rei negre sense cap mena de por perquè li féssim la foto... els vam veure a Sant Pere (el poble de la mama) i després ell i en Manel els van anar veure a Sant Vicenç (el poble on vivim) ja que passaven a diferent hora... i al segon lloc, es va colar a la fila amb tot el morro sense que se'n donés compte per tal de ser dels primers de pujar amb els reis... des de dalt els ajudants dels reis van avisar en Manel que el nen ja estava assegut amb el rei esperant la foto!! jajajaja

Durant la rua en Manel li va explicar que a vegades els reis van a les cases dels nens (per anar-lo preparant)

I va tocar el timbre.... i ell i el seu cosí van córrer a obrir la porta. Van entrar corrent dient que hi havia el rei!!!! i el van esperar mentre entrava tot majestuós amb un regal a la mà.

En M sempre davant d'ell amb un somriure d'orella a orella... escoltant el què li deia el rei (que tenia un accent catalano-gallec-liberià que feia morir de riure), un rei super simpàtic que va estar divertidissim.

Li vam cantar la cançó dels reis de l'orient, li van dir el vers de nadal, tan en M com en R , li van fer petons i es van fer fotos amb ell i els dos patges... una foto preciosa, on 4 dels 6 que hi surten són negres!!! jejejeje.

El rei els va donar un regal a cada un d'ells i ho va ben encertar... quan va haver marxat, els 3 cosinets estaven cada un al seu món, cada un jugant amb el seu regal, aquell que els havia deixat el rei negre!!!!

Fantàstic.

.

Gran com un gegant!

2012-01-03T22:49:00.011+01:00

M: Mama! quan sigui gran gran gran com un gegant, els reis no em portaràn res!!

Jo: Com que no! oitan!! Si et portes bé els reis porten coses tan als grans com gegants com als petits...

M: A mi quan era petit els reis no em portaven res...

Jo: Quan eres petit vivies a Nigèria i allà els reis no hi van.

M: No, perquè Nigèria és molt lluny molt lluny molt lluny...

I aqui ha canviat de tema...

Arribarà el dia que sabrà que l'Orient, que és d'on vénen els reis, és bastant més lluny que Nigèria... i que tot i així els reis no són prou màgics com per arribar a Nigèria.

Galetes de xocolata

2011-12-31T17:30:00.004+01:00

En G és un amic de la classe d'en M. De fet és el seu millor amic tal com m'explica sovint.

L'altre dia la mare d'en G em va explicar una conversa que va tenir amb el seu fill i que la vull plasmar aqui...

G: mama, saps què? en M és de color de xocolata

Sa mare: és cert fill, és del color de la xocolata, i tu? de quin color ets?

G: Jo? del color de la galeta!!

Sa mare: jajaja és veritat! i qui t'ho ha dit?

G: m'ho ha dit en M!!!!

Ea!! aquest és el meu fill! fent pedagogia del seu color amb les galetes de xocolata!! (justament un dia que n'hi havia posat dues per berenar)

.

.

Necessito consell.

2011-12-27T16:34:00.006+01:00

Aquest cop acudeixo al blog per demanar consell.

El meu fill té por als negres adults. Hem millorat molt, ja que al principi es bloquejava tan sols de creuar-nos amb un i ara ja no. Només es bloqueja quan interacciono amb ells, sobretot si els conec bé i parlem estona i ells volen interaccionar amb el meu fill.

Fa dues setmanes sabia que veuria la meva amiga F, i el vaig avisar i li vaig explicar que aniriem a veure-la a una fira on tenia una parada i venia teles que li haviem portat nosaltres de Nigèria i que ella les havia convertit en davantals i estovalles... i em va dir... vale! però quan la va veure de lluny, es va parar de cop i no es va moure del lloc, en Manel i jo ens vam acostar a parlar amb ella i ell no, es va quedar quiet a uns metres de distancia... no marxa, no plora, simplement, es posa tímid i bloquejat... només es va desbloquejar quan el meu home se'l va endur a veure les altres parades. Ni tan sols va voler interactuar amb el marit de la meva amiga, blanc. Al arribar a casa li vaig explicar qui era ella, que viuriem sempre junts, que no passa res, que és marro com ell i que és bona noia, etc... insistint molt amb el tema de que viurem sempre junts i que ell és el nsotre fill... però res, o em canvia de tema o em diu que no i que no no no i no estic segura que m'entengui, crec que el seu bloqueig és tal, que ni m'escolta. Però si canvio de tema, torna a ser el nen normal de sempre.

El curiós del cas, és que quan està així bloquejat veiem el nen de Nigèria, el nen tímid i introvertit que vam conèixer. Durant un mes i mig que vam estar allà, vam dinar cada dia a casa de la G, doncs ni l'ultim dia va ser capaç de dir-li adéu! O quan algú (negre) li deia alguna cosa pel carrer, girava la cara i no era capaç d'articular paraula. Pensavem que tindriem molta molta feina amb familia i amics, en canvi el primer dia d'arribar ja va interactuar, xerrar, jugar i riure amb els avis... i vam quedar com uns "mentiders" de que el nen era introvertit. I només torna a sortir el seu "primer" caràcter amb els negres.

El dia 5 de gener fem sopar amb els meus cosins i com que hi ha nens petits, dèiem de fer venir un rei perquè els donés un regal... jo pensava en fer venir el negre, per tal que una persona negra adulta li donés un regal i ell veiés una cosa positiva en una persona negra.

Però parlant amb una mare de fill negre em va dir que no li fés aquesta putada, que els reis és un dia màgic i que ptoser li faria avorrir aquest dia... i em va fer dubtar i vaig decidir que ok, que vingués el blanc o el ros.

Però.... ahir vam anar a tirar la carta al patge reial i ens va dir uns quants cops que el rei negre és el seu preferit perquè és de color xocolata com ell, que li agrada el negre! (al cole un nen va portar el conte dels reis mags i la mestra el va explicar, els va dir que el rei negre venia d'africa i en M va dir... com jo! i es va identificar amb ell) Ahir només hi havia el patge blanc, així que va trobar a faltar el negre i ens va tornar a explicar que a ell era el que més li agrada.

I ara... torno a dubtar... faig venir el negre? A mi m'encantaria (i al poble el negre és negre de veritat) però no sé què fer.

El cert és que ahir no va voler interactuar tampoc amb el blanc, no li va dir res, ni es va voler acostar... per tan, tampoc veig massa diferència entre el què fa amb els negres adults i amb el què va fer amb el patge blanc...

Negre? si o no? Em podeu donar la vostra opinió?

16 cm!

2011-12-03T18:30:00.004+01:00

16 cm és el què ha crescut en M en un any!!! quan vam arribar de Lagos, estava ben bé al mig dels percentils gràfics que tenen els metges, ara està al 90%!! ens falta poc per sortir dels gràfics!! (clar que són percentils d'aqui, no sé si existeixen algunes gràfiques de percentils d'africans)

A Lagos media 89 cm, ara 105!!

La veritat és que passo de gràfiques, però m'anava bé per què quan algú em comenta lo alt que està, jo em quedava a gust amb un "doncs, està dins la mitjana" i em quedava tan ampla...

A Lagos, vam plasmar les mans a un paper just l'endemà de declarar-lo fill nostre. Aquest novembre, un any després l'hem tornat a plasmar. La diferència és notable, però si ho haguéssim fet amb el peu, seria escandalós. Ha passat del 24 al 29.

Blau: novembre 2010

Taronja: novembre 2011

L'or negre de la mort.

2011-12-02T22:54:00.003+01:00

L'or negre de la mort, de Xavier Montanyà, és l'ultim llibre que he llegit. Trist.

El sud de Nigèria té una de les explotacions petrolíferes més importants del món, amb una qualitat d'oli molt bona i una bona situació geogràfica, però la població autòctona viu en condicions d'insalubritat i abandó. Hi ha vessaments de petrolis a rius i mars que són impunes, ningú diu res, el poble no hi té res a dir. Els politics són corruptes i es deixen corrompre per obtenir quantiosos beneficis a canvi de l'explotació de petroli, l'or negre, el que provoca mort. Tanquen els ulls davant l'atemptat ecològic i humà que es viu a la zona. Hi ha secretisme.

El poble és víctima del poder de les màfies i els alts càrrecs politics, ells en paguen les conseqüències, i per intentar sobreviure no tenen altre remei que foradar canonades per embotellar garrafes i bidons il.legals i vendre'ls al mercat negre. Aquestes situacions provoquen lluites armades sense treva. Però hi ha silenci.

L'autor del llibre és molt critic, escriu amb arguments la situació que es viu. Gràcies a la seva valentia d'escriure sobre això i de intentar posar remei a aquesta situació tan dramàtica donant-li veu a través del llibre, podem escoltar el crit de socors de les víctimes.

Text de contraportada

La rica zona petroliera del sud de Nigèria —paradoxalment empobrida, ecològicament devastada i insalubre—, concentra moltes de les problemàtiques del món actual: atemptat ecològic, violació dels drets humans, escalfament global, corrupció política, lluita armada, massacres militars i activitat mafiosa, amb el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació. Aquests problemes impliquen afrontar reptes com ara la seguretat energètica i la justícia internacional. Després de visitar el país, i d’accedir a moltíssima documentació especialitzada, Xavier Montanyà ha escrit un reportatge d’investigació sobre el terreny per denunciar la situació d’extrema fragilitat econòmica i social del país i fer-se ressò de les tràgiques conseqüències de les accions de les multinacionals petrolieres.
L’autor construeix, sense pèls a la llengua, una denúncia sòbria i argumentada, molt sòlida, d’esgarrifosa i brutal actualitat.

Mme Ma fi Calabar.

2011-11-18T16:30:00.004+01:00

Mme ma fi Calabar, significa "t'estimo Calabar". Calabar és una ciutat del sudest de Nigèria, al costat de Camerún.

Un grup de voluntaris espanyols van estar treballant allà, en un orfenat anomenat "Destiny". D'aquella experiència n'han tornat amb moltes ganes de seguir ajudant i han montat una associació que es diu "Mme ma fi calabar", aquest és el seu blog.

Han fet uns calendaris per recollir diners, valen 10€ i tots els beneficis aniràn integres per un futur digne pels nens i nenes de Calabar.

Si en voleu algun els podeu demanar directament a ells, mmemaficalabar@hotmail.es o a mi i els passaré l'encàrrec sense problemes.

Copio i enganxo el paràgref següent del seu blog.

¿Sabías que con 10 euros se puede vacunar a 4 niños contra las 5 enfermedades más comunes en Nigeria? ¿Y con 50 euros? Pues con la venta de cinco calendarios, sería posible sufragar los gastos de todo un año de formación profesional para alguno de los muchos niños y niñas que sueñan con ser mecánicos, electricistas o cualquier otra profesión. La educación es uno de los pilares base para el desarrollo.

Por nuestra parte, estamos dispuestos a seguir poniendo nuestro granito de arena para que los niños y niñas de Calabar (Nigeria) crezcan con la ilusión de un futuro mejor. La salud y la educación son la base de nuestras actuaciones.

Vamos a seguir apostando porque no haya más niños ni niñas en la calle, porque las vacunas dejen de ser un bien inalcanzable, por llenar los talleres de estudiantes de formación profesional. Queremos que la educación sexual llegue a todos, que todos sean conscientes de sus libertades individuales y tengan herramientas para hacerlas valer. Queremos que los niños y niñas de Calabar sean los generadores de la esperanza en un mañana más justo.

.

Lagos discotheque

2011-11-17T15:57:00.003+01:00

Hi ha coses que només poden passar a Lagos.

Era dissabte i vam arribar a l'hotel després de dinar i vam veure que estaven preparant alguna festeta... vam demanar què preparaven i ens van dir que una "barbecue".

Aquell dia a mitja tarda va caure un aiguat, a Lagos quan plou ho fa amb ganes i el meu pensament va ser pels pobres de la "barbecue", el que no sabia és que més tard pensaria "tan de bo no hagués parat de ploure!!"

Van montar una super discoteca als baixos de l'hotel... noies guapes, amb minifaldilles... nois ben arreglats... barbacoa (era cert)... música MOLT MOLT alta i la tele! tot això als baixos d'un hotel d'un sol pis, amb portes que no tancaven, amb finestres de vidres prims... total, que era com tenir la música a l'habitació. El nostre ordinador tremolava damunt la taula com si estigués damunt de l'altaveu d'una discoteca.

El nen va tardar a adormir-se però ho va fer i l'A, la filla dels nostres companys també, tot i que la vam haver de portar al nostre llit que se sentia una miqueeeeeeeta menys la musica. Els pares, desperts, fins les 5 del matí, que per fi la musica va parar...

A part d'això, si obriem la porta de l'habitació ens trobavem a noies a les escales, semblaven prostitutes en una cantonada, nosaltres amb el nostre pijama cutre i elles allà ben arreglades... surrealista! A part que en més d'una ocasió intentaven obrir la porta de l'habitació... perquè? fer sexe? robar? qui sap.

Va ser molt fort. L'endemà ens van prometre que "only one day" i per tan, vam decidir quedar-nos, ja que a l'hotel estavem bé... però el divendres següent ens van dir que aquella nit hi tornaria a haver discoteca, per tan.... vam canviar d'hotel, la qual cosa va ser complicada perquè era tard i a Lagos el què menys abunda són hotels econòmics.

El què "salva" la nit, és que la música estava bastant bé. I la cançó de "Taio Cruz, titulada Dynamite" ja forma part del nostre repertori sentimental, ja que a part de que surt al vídeo que us poso més avall, la van posar molts cops... i a dia d'avui cada cop que la sento a la ràdio, el meu cap i el meu cor viatgen a Nigèria.

El següent vídeo és d'aquella nit, l'heu de mirar amb els altaveus posats... és tot fosc, era nit, però se sent la música, abans d'obrir la porta de l'habitació i després des de fora, on podreu veure les super karpes d'estiu que ens van montar "sota casa".

I va començat tot.

2011-11-10T20:12:00.005+01:00

Erem al pati de l'orfenat, feia calor i jo acabava de sortir d'uns dies de deshidratació, amb vòmits i diarrees. Estava molt nerviosa, gairebé més que el dia que el vam conèixer. El matí, per ELL havia estat igual que els dels últims 7 mesos... però després de dinar alguna cosa va canviar, el van vestir bé i NO va anar a fer migidada. Ell i l'A van sortir al pati, amb nosaltres... la Lady B. (directora de l'orfenat) ens va fer fotos, als 3... i mentre les feia, en M es va posar tímid i no volia sortir a les fotos...

En M era als meus braços i la lady B es va acostar i li va dir:

Lady B. - Do you like your new parents? (t'agraden els teus nous pares?)
M - Yessss (un si, tímid, arrossegat...)
Lady B. - I'm very very happy for you. (estic molt molt feliç per tu)
M - Yessss (un altre si, arrossegat, acompanyat d'un mig somriure)

I el va abraçar amb dolçor...

I a mi això em va emocionar, meravellosa dona, quant de bé que està fent a tots aquests nens i nenes que TAN la necessiten.

D'això avui fa un any. Fa un any que el nostre fill va deixar de viure en un orfenat, PER SEMPRE.

Vaig explicar aquell dia, aquí

Primer aniversari

2011-11-03T15:40:00.005+01:00

Avui estem d'aniversari...

Tal dia com avui de fa 1 any, vam conèixer en M.

Vaig explicar aquell dia aquí.

Tinc llacunes d'aquell dia, hi ha moments del dia que no els recordo... van ser tantes les emocions, tan intens tot, que m'és impossible recordar-los tots al detall, però els que recordo, són forts, intensos i totalment lúcids. Els recordo com si m'acabés de passar.

Si miro fotos d'aquell dia soc capaç de recordar el què sentia i pensava en cada una de les fotos.

Ara ho recordo com a màgic... però en aquell moment no va ser així. Va ser dur, i em consolava el fet de que sabia que com més dificil ens ho posés, segurament més fàcil seria després... em deia a mi mateixa que reaccionava així perquè ell estava bé a l'orfenat i que estava vinculat amb algú d'allà dins ... i el temps m'ha demostrat que no anava per mal camí.

Avui, un any després, és un nen feliç (o això sembla) , canta tot el dia, riu molt i té el comportament de qualsevol nen de la seva edat (això ens va dir la mestra), la mirada li ha canviat, l'expressió també, i físicament no té res a veure amb el nen que vam conèixer aquell dia. Tot i així encara tenim feina, ens queden cosetes per 'polir', fantasmes per espantar i molta paciència per aconseguir-ho.

Ser mare és brutal i ser-ho d'en M encara més. L'estimo, cada dia més.

Avui també fa anys que vam entregar la sol.licitud, vam començar el viatge cap a ell, avui fa 3 anys.

Colors carn multicultural

2011-10-21T19:45:00.004+02:00

Dies enrere us vaig parlar de que volia parlar amb la mestra d'en M sobre el color 'carn'

Va estar molt oberta a parlar-ne i inclús va agrair que tragués el tema perquè és la primera vegada que té un alumne negre a la classe i tenia alguns dubtes sobre com enfocar alguns temes, els quals li vaig agrair que m'exposés i li vaig donar via lliure per demanar-me sempre que tingui algun dubte.

Gràcies a la madre de marte vaig saber que existien uns colors multiculturals, 8 colors 'carn' de diferents tons... des del blanc fins al negre passant per tons de marron diversos. Em vaig posar a buscar els colors i només els vaig trobar a USA així que en vaig comprar.

Ja m'han arribat i és genial!!

A l'hora de fer la comanda vaig parlar amb la mestra un altre cop, li vaig explicar la troballa i li vaig dir que com a pares interessats en que a l'escola es treballi la multiculturalitat estariem contentissims que a l'escola en volguéssin i així va ser!! se n'han quedat per tot el cicle infantil! P3, P4 i P5!! No sé si aconseguiré que al color rosa pàlid deixin de dir-n'hi color carn, però com a minim ho estic intentant... com deia el capità enciam ... els petits canvis són poderosos!!

Dimecres vam tenir el primer seguiment d'en M (ja explciaré l'experiència en una altra entrada) i parlant amb la psicòloga de la ICIF va sortir el tema dels colors i també en volen!! Els faran servir per tractar el tema als futurs pares adoptius!!

Com que el transport des dels USA fins aqui és car... vam unir la comanda entre 3 o 4 families que també estaven interessades, però en vam comprar més del compte per tal d'aprofitar el transport, ja que valia el mateix comprar-ne 15 que 30... per tan, si algú de vosaltres està interessat en algun paquet de colors, poseu-vos en contacte amb mi i en parlem. Seguiré un rigurós ordre de demanda.

NOTA: dues hores després d'haver fet l'entrada al blog se m'havien acabat els paquets de colors que em sobraven però la demanda està essent tan gran que he pensat que faré una altra comanda. La idea és: carregaré 1 euro extra a cada paquet que em demaneu que tiraré a la guardiola solidaria que tenim a la botiga. Els beneficis d'aquesta guardiola els destinem a ONGs que treballen a àfrica. En pocs temps, hem entregat 200 € a IPI per reconstruir un orfenat a la Costa d'Ivori, hem entregat 200 € més a Mme ma fi Calabar, 300 € a apadrinaunenaburkina ong i els pròxims aniràn per una parella de Vic (metge i infermera) que marxen al novembre a Camerún a montar una escola d'infermeria per tal de donar títols i formar a les noies d'allà.

El perquè d'això doncs és perquè no trobava cap motivació en fer una comanda extra pel simple fet de satisfer la demanda de colors que al cap i a la fi tothom se la podria demanar... però si afegeixo 1 euro a cada paquet penso que se'n beneficia tothom, qui demana el paquet que s'estalvia els gastos d'enviament carissims per un sol paquet... jo, que em sentiré recompensada per la feina en poder afegir uns diners extres a la guardiola i els beneficiaris dels diners.

.

Un brindis.

2011-10-16T22:51:00.006+02:00

Vaig engegar el blog amb la idea de que fós un diari-recull de noticies sobre l'adopció del nostre fill i el seu païs d'origen... i avui fa un any que vam acceptar l'assignació, que vam saber que era nen, com es deia, qui era i quina cara feia i encara no he parlat de com va ser aquell dia...

Les setmanes següents van ser tan ràpides, preparant papers i maletes que no vaig tenir temps d'explicar-ho... i val més tard que mai.

Haviem d'anar a Madrid a acceptar l'assignació, l'ecai es negava a fer-ho per correu electronic perquè consideraven que era un moment tan tan important que no podia ser fet a distancia...

Feia 5 dies que sabiem que estavem assignats, però no ens havien donat cap pista sobre quin tipus d'assignació era, ni edat, ni sexe... només haviem aconseguit saber que era una assignació molt maca i que no teniem cap motiu per no acceptar-la.

El divendres a ultima hora la ecai havia rebut l'acceptació per part de l'ICAA de la nostra assignació i de les altres dues families catalanes, per tan, vam organitzar el viatge a Madrid per fer-lo tots junts. Vam marxar a les 7 del matí, haviem quedat amb la ecai després de dinar.

Fer el viatge junts va servir per no posar-me tan nerviosa, parlar, xerrar, riure, especular... va fer que les hores passéssin més ràpid.

Quan vam parar a esmorzar a una gasolinera, vam trobar uns ninos negrets... no vam poder aguatnar, cada familia en va comprar un, especulant si seria nen o nena, cadascu va comprar el què creia que seria el seu... vam encertar dos de tres, jejeje. Sí, ok! una frikada.

El nostre és el del gorro taronja. Vam encertar el sexe i el 'color', ja que el nostre fill a la foto d'assignació porta una samarreta taronja, jeje.

Al arribar a Madrid, en concret a Boadilla del Monte, els nervis se'm van ficar de cop a la panxa... ja hi erem, buff... vam dinar, mentre esperavem que arribéssin els de la ecai.

Al arribar ells ens van proposar entrar per ordre de firma... per tan, vam entrar els primers.

La veritat és que també és un moment d'aquells que has imaginat mil cops i mai és com imagines... ens van dir que era un nen qeu tenia 27 mesos i ens van explicar el seu historial mèdic... després d'això... foto! i buff... un subidón, però extrany, molt extrany. Tenia davant qui seria el meu fill i no sé... no sé explicar què vaig sentir en aquell moment, però no va ser enamorament instantani, no em fa res dir-ho, va ser així i punt.

Evidentment vam acceptar l'assignació.

Un cop van haver acabat les altres dues families, vam entrar al despatx tots junts i la ecai ens va explicar com seria el viatge, i com seria tot el papeleo, com és Lagos, com són els orfeants que ens van tocar, etc etc...

I després, doncs vam anar a beure'ns l'ampolla de cava que haviem demanat al bar que ens posséssin al congelador.

D'això avui fa un any.

Salvem els nens bruixots de l'àfrica...

2011-10-15T17:57:00.005+02:00

... aquest és el títol de l'impactant reportatge que va emetre el canal 33 el dimarts, a 60 minuts i que emetrà en reemissió demà diumenge dia 16 d'octubre a les 15.20 de la tarda.

En algunes de les zones més pobres de Nigèria, on es combina el fervor religiós evangèlic amb una forta creença en la bruixeria i la màgia negra, milers de nens i nenes són acusats de provocar les catàstrofes, la mort i la fam: se’ls titlla de bruixots. Denunciats pels pastors i per les profetesses nigerianes, aquests nens són abandonats i torturats i la majoria acaben morint, bé de gana o bé assassinats: i tot, en nom de Jesucrist. Aquest “60 minuts” segueix de prop un anglès, Gary Foxcroft, que ha dedicat la seva vida a ajudar aquestes criatures desesperades i vulnerables. L’organització benèfica d’en Gary, la Stepping Stones Nigeria, ara recapta fons per ajudar el Sam Itauma. El Sam, fa cinc anys, va rescatar quatre d’aquests nens acusats de bruixeria. Ara s'esforça per atendre’n més d’un centenar en una mena de refugi improvisat i escola que ha creat per acollir els nens bruixots.

El vam veure començat, per això tinc ganes de veure'l demà, tot sencer, malgrat és molt molt dur.

Sabia que existien els nens bruixots, n'he llegit coses... però veure-ho a través d'una càmera i veure com tot un poblat rebutja un nen o una nena perquè creuen que és bruixot és horrorós. Evidentment m'afecta de prop perquè el reportatge parla de Nigèria i sobretot perquè parla de l'estat d'on és originaria la familia biològica del meu fill ... però a part de la part sentimental que a mi m'afecta, considero que és dur dur de collons.

Si podeu, mireu-lo.

Rememorant...

2011-10-11T13:39:00.006+02:00

Recordo l'11 d'octubre de l'any passat com si fós ara. Era dilluns, i com que l'endemà era festa haviem donat pont als dos nois que treballen amb nosaltres. Som així de 'bons jefes' jejeje, vam treballar nosaltres dos, en Manel i jo.

Feia 6 dies haviem rebut un correu de l'ecai dient-nos que a Lagos estaven una mica colapsats i que malgrat des de Nigèria deien que tot anava com havia d'anar, ells no eren tan optimistes i creien que la nostra assignació podria tardar encara ben bé 2 o 3 mesos, que els sabia molt greu haver-nos de donar aquesta noticia quan ens havien dit que seria inminent, però preferien ser sincers.

Vaig agrair la seva sinceritat i em vaig entristir, oitan! però vaig decidir que no podia passar 2 o 3 mesos trista... les coses ens anaven bé i aquest temps en una vida no és res.. així que em vaig relaxar i vaig decidir que no obriria el correu 30.000 cops cada dia... sino que ho faria només un cop al dia, al vespre.

Així que el dilluns vaig treballar, sense la pressió d'una inminent assignació, falten 2 o 3 mesos... relax.....

Al vespre, a 2/4 de 9, mentre en Manel feia caixa, vaig obrir el correu... hi havia un mail de la ecai... que deia, que malgrat el seu pessimisme de la setmana passada, la fundació havia rebut els 'matchings' i estaven preparant tota la documentació de la nostra assignació per fer-lis arribar a a la ecai i que des de Nigèria havien enviat la carta d'invitació per viatjar la primera de novembre. I el mail acabava amb un 'enhorabuena'

Em vaig quedar sense dir res, rellegint el mail un parell de cops, no acabava d'entendre si allò volia dir que estavem assignats... però parlava de viatjar el novembre i acabaven amb enhorabuena.... era que si??

Li vaig demanar a en Manel que vingués a llegir ... s'ho va llegir... mentrestant el meu cor s'anava accelerant, la suor freda em començava a recórrer el cos...

-Diries que estem assignats? - li vaig preguntar.

- Això sembla, oi?

Ens extranyava basicament la manera d'informar-nos... haviem tingut una comunicació molt completa amb la ecai, des dels inicis, moltes vegades m'havien trucat per coses molt menys importants que una assignació, això em feia pensar que no, que això no podia ser una assignació... però vam pensar que era pont, que potser els havia pillat fora la oficina i que només ens enviaven el mail per informar-nos i que ja parlariem dimecres... així que vaig contestar-lis el mail amb una pregunta curta i simple...

- Significa esto que estamos asignados?

- Si - va ser la seva resposta inmediata (per sort la ecai era canaria i allà era una hora menys)

No els vam trucar, no calia, sabiem que tardariem una setmana en poder acceptar l'assiganció (havien de traduir i presentar-ho a ICAA) per tan, vam marxar cap a casa... parlant de si dir-ho o no a la familia o esperar a acceptar-la.

Va guanyar en Manel que era partidari de dir-ho... i ho vam dir... el mateix dilluns al vespre a la familia més propera i el dimarts a la resta de gent, amics, etc...

Aquella nit em va costar molt dormir, a part de que em vaig haver de llevar un munt de cops al lavabo... diarrea! jeje.

D'això avui fa 1 any!!!! Sé que és un tòpic però... tela com passa el temps!!!

Nigerian barbie

2011-10-07T16:27:00.007+02:00

Aquesta entrada és friki. Aviso.

No soc fan de les barbies, no ho he set mai, tot i que de petita havia jugat i n'havia tingut alguna.

Un dia per casualitat vaig descobrir un blog, http://misbarbiesnegras.blogspot.com/ i vaig flipar! De la quantitat de barbies negres que existeixen. N'hi ha alguna d'espectacular com aquesta o alguna de molt ètnica com la de Ghana. Després d'estar una estoneta veient totes les barbies de la col.lecció de l'autora del blog. Vaig posar al google: 'nigerian barbie' i voilà! resulta que existeix!!!

Me'n vaig anar a l'ebay, vaig fer una 'puja' per una barbie nigeriana i la vaig guanyar... no és que estigui molt cotitzada pobreta, ja que per 15€ més gastos d'enviament la vaig aconseguir. I avui, tres setmanetes després ha arribat a casa!

Segurament no representa totes les dones nigerianes, però en realitat, quina barbie ho fa? el què si que m'ha recordat Lagos i els diferents nivells socials. La barbie en qüestió és una barbie elegant, com moltes dones de Lagos, amb un poder adquisitiu alt.

Nigerian folktales

2011-10-07T16:12:00.005+02:00

Aquesta entrada arriba amb moooolt de retràs. Aquests tres llibres els vaig comprar per Sant Jordi.

'Ajapa de tortoise' un llibre de contes nigerians. 'Why the sky is far away' un conte nigerià i 'Nigeria in pictures', un llibre amb imatges i una mica d'història de Nigèria.

Si el meu fill se'ls mirarà mai o no, no ho sé, però jo tinc ganes d'ampliar-li la biblioteca sobre Nigèria. Que sempre que vulgui pugui consultar cosetes del païs que el va veure néixer.

Mes d'emocions...

2011-10-06T20:01:00.002+02:00

D'aqui dos dies comença un mes d'emocions... un mes de celebracions de primer aniversari, primer aniversari de l'assignació des de Nigèria, primer aniversari del dia que vam saber que estavem assignats, primer aniversari de acceptació d'assignació, de viatge, de coneixe'ns, etc etc...

El dia 8 d'octubre el ministeri ens va assignar, nosaltres no ho vam saber fins l'11 i no vam saber qui seria el nostre fill fins el 16... i aquests dies no deixo de pensar en Lagos, en la gent que ens va acollir a casa seva, en l'orfenat, en la directora, EN ELS NENS, en la gent d'allà, en la oficina d'inmigració, en les gallines que per allà voltaven....

I parlant de les gallines... us deixo un vídeo que li vam fer a en M a la oficina d'inmigració, el dia que li vam anar a fer el passaport.

Dia Independència de Nigèria.

2011-10-01T11:51:00.004+02:00

Avui dia 1 d'octubre Nigèria compleix 51 anys. El 1960 es va convertir en estat independent en el marc de la commonwealth. Des dels primers dies de la independència, les rivalitats ètniques i les diferències polítiques han posat en perill la unitat de la Federació.

Tal dia com avui de fa un any, a l'orfenat d'en M van celebrar aquest dia. En tenim fotos malgrat nosaltres encara no sabiem que ell seria el nostre fill. Ens les va donar la cuidadora de l'orfenat. Tots els nens ben mudadets, amb la bandera nigeriana a les mans.

Un dia quan erem a Lagos vam anar al Shoprite, és un centre comercial car, per rics... vam pujar per l'ascensor i el nen ens va senyalar una zona on hi havia unes atraccions, cotxes d'aquells que fiques una moneda i et sacseja una estona. No vam entendre res del què ens deia senyalant aquells cotxes fins que el dia abans de marxar de Lagos ens vam anar a despedir de la directora i ens va donar les fotos. El dia 1 d'octubre del 2010, dia de la independència, van anar a pujar a les atraccions del shoprite!!

On és aquesta foto?

2011-09-30T15:53:00.002+02:00

M: Mama, aquesta foto és d'en M?
Jo: Si, ets tu...
M: En aquesta foto era a Nigeria?
Jo: No, aquesta foto te la va fer la teva cosina L.
M: No era a Nigeria?
Jo: No. Vols que mirem fotos de quan vivies a Nigeria
M: No
Jo: Vols que mirem fotos de quan vius amb el papa i la mama
M: Siiiii!

aisssss

Color carn.

2011-09-29T09:45:00.002+02:00

Avui he de parlar amb la mestra sobre aquest tema... així que he trobat aquesta vinyeta per internet, la he tunejat una mica i la adjuntaré a les explicacions que li he de donar.

Anem bé...

2011-09-21T22:23:00.004+02:00

El primer dia del cole va ser molt positiu, va entrar contentissim, sobretot sobretot després de veure el pati de l'escola i la sorra que hi ha en ell... crec que va ser en el moment de veure el pati que va decidir que l'escola li agradaria, jajajaa... per poc i es descuida de fer-nos el petó!! el primer dia!!! A l'hora d'anar-lo a buscar, vam ser super puntuals, no voliem fer-lo esperar més del compte... va sortir contentissim, molt molt xerraire... què heu fet? li vaig preguntar... hem menjat mama!!! em va respondre...

El segon dia al llevar-se em va preguntar: què farem avui? (era la seva pregunta habitual de cada dia), anirem a cole li vaig dir... un altre cop? si, un altre cop, que no t'agrada? siiiiii!!
Quan va sortir em va dir que no li agrada que vagi a treballar... al preguntar-li si el problema era el cole i si és que no li agradava em va contestar que si, que el cole li agarada i hi vol anar però que vol que l'esperi a casa, que no vagi a treballar...

La resta de setmana va anar bé, excepte el divendres, que va entrar plorant... es va enganxar al meu coll i va decidir que no volia entrar... la mestra em va proposar entrar i esperar a que li passés i així ho vam fer, en 2 minuts, ella va aconseguir captar l'atenció del meu fill, el va motivar de manera que va dir-me que podia marxar, no sense preguntar-me abans si l'aniria a buscar... aquest gest li agraeixo enormement a la mestra, ja que tots els nens que ploren, els pares/mares el deixen a la porta i la mestra els consola... en el nostre cas va permetre que ho fés jo... a la reunió que haviem tingut amb ella li havia explicat les necessitats del nen i la por a l'abandonament que li noto sovint... i pel què vaig veure el divendres, ens vam entendre.

El millor millor millor de tot (per part meva) és la seva cara quan el vaig a buscar, està seriet assegut a la seva cadira, i tan bon punt em veu, la cara s'il.lumina, se li dibuixa el somriure aquell preciós que té a la cara i s'aixeca tot content cap a mi, no sense abans despedir-se de la mestra (crec que és dels pocs que li diu adéu, algun dia fins i tot mentre li diu adéu li explica que a la tarda tornarà!) i es tira als meus braços per petonejar-me ...

Els petons també han canviat... és poc petoner en general... però ara cada dia abans d'entrar me'n fa molts... 7 o 8, seguits, ràpids, per voluntat pròpia i això també mola!!!!

Durant la setmana ens ha preguntat molt si l'aniriem a buscar, què farem mentre ell és a cole... i sobretot demana qui de nosaltres l'anirà a buscar. És com si necessités tenir tot controlat abans d'entrar... un cop ho té clar... entra content.

Tot i així no m'acabo de relaxar... suposo que fa pocs dies, i el què ha anat bé una setmana i mitja no té perquè continuar així... però espero que si, que duri i que ja que hi haurà de passar bona part de la seva vida, almenys que la disfruti.

.

Al cole!!

2011-09-11T09:54:00.003+02:00

Demà comencem l'escola.... i quina por!!

Fa 10 mesos que no em separo del meu fill, s'ha quedat algun matí amb els avis o amb algun tiet, però cosetes puntuals... i ara, de cop, cada dia a l'escola!! Ufff... se'm fa una muntanya i no pel fet de trobar-lo a faltar, que segurament també, sino pel fet de que no sé com ho portarem.

Tothom em diu ... ui, no tindràs cap problema, no veus que s'adapta a tot? ui, amb lo obert que és, li encantarà... ui, però si es fa amb tothom, s'adaptarà en un plis plas....

Molta gent no veu la cara interna, la de les pors a la separació. Però bé, nosaltres si la veiem i he intentat que la que serà la seva professora també la vegi, o com a mínim l'entengui, per si ha d'actuar.

Quan em surt la vena pedagògia i intento explicar amb algú que és normal que ell estigui tens a l'escola, que un dia el van deixar a una "escola" i no el va anar a buscar ningú ... hi ha qui ho entén i hi ha qui no i et respon que quan vegin qeu el primer dia el vas a buscar ja ho tindrà clar... ¿?¿? en fi...

Porta uns 15 dies molt excitat, molt nerviós ... primer pensava que si hagués estat nerviós la setmana que vé, donaria la culpa a l'escola... però després anar pensant pensant, m'he donat compte que aquest nerviosisme precisament vé per l'escola... tothom n'hi parla, sense pensar massa... ei, aniràs a cole? quan hi aniràs? on? ... i ell respon a totes les preguntes, però, les entén?? no!!! no sap què és una escola, no sap què vol dir septembre...

Nosaltres haviem decidit no parlar-li de l'escola fins que faltés una setmaneta aprox. ja que el concepte temps a aquesta edat no l'entenen... però! què importa el què decideixis tu si tens tot el poble en contra teu i a partir de juny decideixen qeu cada cop que ens trobaran pel carrer li parlaran de l'escola???? I a sobre a partir de l'1 de setembre, quan el nen contesta que anirà a cole al setembre, la gent li diu... ei, però setembre és ja!!!! toma ya!!!!

Avui farem dia en familia, relax al riu, ens banyarem, jugarem i a la tarda... farem una bona explicada de tot el què passarà demà... de l'escola i sobretot sobretot!! del què farem després de l'escola!

Tot se'n va en orris.

2011-08-09T18:05:00.005+02:00

Tot se'n va en orris, és una novela escrita els anys 50 per Chinua Achebe, un escriptor Nigerià. El context de la història passa a la terra dels igbo, al sud-est de nigèria, la mateixa zona que va ser afectada per la guerra de Biafra. Forma part d'una trilogia.

Amb aquesta història, l'autor ens intenta mostrar com era la vida dels nigerians abans de l'arribada de l'home blanc.

Molt recomenable per conèixer una mica la història dels igbo, com vivien, com estructuraven la seva vida, les seves lleis, les jerarquies...

Okonkwo es un gran guerrero, cuya fama se extiende por toda el África Occidental, pero cuando mata accidentalmente a un prohombre de su clan es obligado a expiar su culpa con el sacrificio de su hijastro y el exilio. Cuando por fin puede regresar a su aldea, la encuentra repleta de misioneros y gobernadores británicos; su mundo se desintegra, y él no puede más que precipitarse hacia la tragedia. Publicada por vez primera en 1958, Todo se desmorona se asocia con las narraciones orales, pero también con la tragedia griega y las grandes novelas del XIX.

El color de la pell...

2011-08-05T18:15:00.004+02:00

El meu fill no té massa clar el concepte 'color' ... ni de la pell ni res... els distingeix, per tan sé que no és daltonic, però no posa cap mena d'interès a posar nom a cada color. Sovint li demano de quin color és i un dia em contesta blau, un altre dia rosa, un altre dia vermell... li dic que és negre o marró (depen del dia) i després em pregunta de quin color soc jo, de quin color és el papa i de quin color són la Fiti i en Rex, el gat i el gos respectivament... i curiosament els dos són negres, com ell.

'Culito negro' 'negritu' 'negre guapo' ... són conceptes habituals a casa... i malgrat a la pregunta, qui és el meu negre guapo, sempre contesta ... jo!! entenc que no és conscient del color.

Però!! sempre hi ha un però... té por als negres. Als negres adults.

El primer dia que li vam notar va ser a l'abril... abans no havia tingut cap reacció rara. Vam anar a sopar a casa d'un amic nigerià igbo i va ser molt evident... va interactuar poquissim amb ell durant tot el sopar i si ho va fer va ser a distancia... l'endemà d'aquest sopar estava super sensible, plorava per tot i ens va fer alguna rabieta digna dels primers dies...

Dies després al pàrking del super, ell jugava per allà mentre jo xerrava amb una amiga, anava sortint i entrant gent i ell estava tan tranquil, fins que van sortir una familia de negres... va córrer cap a mi amb cara de terror i es va enganxar a les meves cames i no se'n va separar fins que els va perdre de vista.

L'altre dia vam quedar amb una amiga que és de la Côte d'Ivoire, feia moooolt temps que no ens veiem i els primers cops havia estat ben normal amb ella, doncs igual... tot i que amb ella mica a mica va anar interactuant.

Tenim el handicap de que 'fem gràcia' als negres... i a vegades es paren a parlar amb nosaltres per fer-me alguna pregunta curiosa ... en aquest punt se m'enganxa a les cames i amaga el cap de manera que ni se'ls mira. Si a més, porten algun bebè o nen petit i els dic alguna cosa... el bloqueig ja és total.

A mi em sap molt greu, malgrat entenc què li pot estar passant pel cap, així que hem començat a parlar amb ell cada cop que ens creuem amb algun ... li explico que són negres com ell i que segurament abans també vivien a àfrica, tot seguit hi afegeixo que no ha de tenir por, que són gent normal, com ell i com jo i que ell viurà sempre amb nosaltres, bla bla bla...

Sembla que mica a mica està funcionant... avui aquest matí hem estat passejant per Vic, ens hem creuat amb algun i no m'ha fet cap reacció extranya, tot i que no hem interactuat amb cap directament... o l'altre dia vam trobar l'amic igbo i després de fer-li el 'lleig' d'amagar-se rere meu, va acceptar una galeta per part seva, va saludar-lo i fins i tot va acceptar que li demanéssim si un dia voldrà venir a sopar a casa.

Estic en un punt que no sé massa què fer, si provocar situacions o que vinguin soles... per exemple, el propietari d'una botiga nigeriana té ganes de coneixe'l i que vagi a jugar amb els seus fills...

3 anys!

2011-07-18T01:03:00.003+02:00

Avui hem celebrat els 3 anys d'en M. Els va fer divendres.

Es fa gran, ha crescut molt des que viu amb nosaltres, físicament i emocionalment... i és molt satisfactori veure'l créixer cada dia més relaxat i cada dia més feliç. M'agradaria saber mesurar la felicitat per saber si realment ho és tal com aparenta.

El què no deixa de sorprendre'm d'ell és la capacitat d'emocionar-se i de sorprendre's davant de qualsevol detall que es té amb ell... s'ha emocionat de la mateixa manera davant d'una samarreta que davant de la bicicleta!!

A la foto, pare i fill fent bombolles de sabó gegants... un dia molt bonic.

El meu fill i l'Indomie.

2011-06-30T15:34:00.005+02:00

L'indomie no és un menjar nigerià, és d'indonesia, però és típic a Nigèria, com a mínim al sud, d'oesta est, es menja, des de Lagos fins a Calabar. Són uns noodles tipus fast food dels anomenats 'fideus xinos' una mica picants.

En M ens en demanava al arribar, nosaltres en vam menjar a Lagos però no ens va cridar especialment l'atenció però es veu que al nostre fill si. Vaig comprar fideus instantanis de Maggi al Mercadona i van colar com a indomie, malgrat no piquen... i es va convertir en 'tradició' que cada cop que anavem a comprar, aquell dia dinem 'Indomie' (per sort la compra al super la fem només un cop al mes, aprox... sino, fariem cara fideu).

Un dia en M va anar a comprar al Mercadona amb la meva mare... quan vaig arribar a buscar-lo, ma mare em pregunta... què és indomie? jajajaja... la tradició manava que aquell dia tocava indomie!!!! però ma mare no va saber a què es refereia el nen malgrat ell va insistir i insistir!

L'altre dia 'parlant' amb la Isa, una noia de Linares que ha viscut a Nigèria un any fent de voluntaria, em va venir un flaix... si a Vic hi ha molta comunitat Nigeriana, si conec una botiga africana que està regentada per una familia nigeriana... perquè no anar a veure si tenen indomie?... i sí, en tenen!! N'he comprat i n'hem dinat... i en M tot feliç em diu... mama, piquen!!!!!!!!!!!!!!!!

I de pas he conegut un nou Nigerià, un noi que li ha fet molta ilusió saber que en M és Nigerià també i que té ganes que un dia el porti perquè el pugui conèixer i puguin jugar amb els seus fills... per tan, així ho farem.

Isa, esta entrada está dedicada a tí, si tienes mono de indomie y no encuentras... te mando una cajita... me han dicho que van 13 unidades en cada caja, jajajajaja.

Imitador.

2011-06-17T19:05:00.006+02:00

M'agrada Polònia, el programa de TV3 on els actors imiten els polítics... generalment però em fa més gràcia quan veig el politic i em dono compte de lo bé que ho fan els imitadors... ja que veient el polític, inconscientment em vé al cap el seu imitador.

Feia dies que em fixava amb el 'gràcies' d'en M... un gràcies amb una cantarella molt divertida, amb el seu català tancat de la plana de Vic... és un gràcies simpàtic gens forçat, li surt espontani.

L'altre dia, sortint d'una botiga, anava jo sola, vaig dir gràcies... i va ser com si veiés el meu fill, el vaig fer igual, amb la seva mateixa cantarella, amb la seva mateixa entonació... i vaig pensar 'ostres, dic el gràcies igual que ell'... i llavors hi vaig caure! no! ell el diu igual que jo!

Em va passar com quan veig el politic per la tele i penso en l'imitador.... jo soc el politic, en M és l'imitador!! Genial!

Per cert, la primera nit fora de casa, va ser tot un èxit.

.

Reserve africaine de Sigéan

2011-06-11T20:52:00.003+02:00

Demà passarem la primera nit fora de casa, des que vam arribar, precisament demà farà 6 mesos.

A veure com anirà! Les nits són dificils i encara no hem intentat passar-les fora... però per poder-nos treure la por de sobre, la única manera és provant-ho, per tan... cap a la reserva africana de Sigéan falta gent.

Està emocionat... li hem explicat que veurà lleons, girafes, elefants, monos... i en té moltes ganes.

.

Om i Anglada

2011-05-31T10:02:00.005+02:00

Porto des del dia de les eleccions pensant que he de fer una entrada sobre l'Anglada i Plataforma per Catalunya. Sempre he pensat que és un mitja merda que no té res més que un discurs sense fons només basat en la inmigració. Cada vegada que l'entrevisten penso... 'però si aquest tio és curt' , cada cop que me l'he creuat pel carrer penso 'quin fatxenda' ... però no sé plasmar en paraules i menys si són escrites el què sento, per tan, ho farà l'Albert Om per mi.

Haureu de clicar sobre la imatge per llegir l'article.

.

Egusi soup

2011-05-26T15:15:00.007+02:00

L'egusi soup, també dita melon soup, és un menjar molt popular a Nigèria, sobretot al sud. S'acompanya amb gari, una espècie de 'pa' fet amb semolina, es van fent boletes de gari i es suquen a l'egusi soup.

A l'orfenat d'en M en menjaven, ho feien amb gana i sense dir ni piu.

Un dia a Lagos vam anar a un restaurant, vam veure que n'hi havia i en vam demanar per ell. S'ho va menjar amb unes ganes brutals, sense xerrar i quedant amb els dits ben bruts... el què no imaginavem és que PICAVA TAN!! Bé, si que ho imaginavem, però tan!!!! i ell tan panxo, vinga a menjar.

Coneixem un noi que és nigerià, a més a més, és igbo com en M, ell sempre ens explicava que cuina molt bé i per fi ho vam poder comprovar. El 10 d'abril vam sopar a casa seva, ens va cuinar Egusi soup. Molt menys picant que la que haviem tastat a Nigèria per això tan jo com en Manel ens la vam poder menjar, malgrat no vam tenir nassos d'acabar-nos toooooooooot el plat. En M evidentment no va tenir problema pel picant.... a la carn ens demana 'spicy' (picant) i li posem tabasco (generalment la gent flipa).

A Lagos vam comprar un llibre de receptes africanes, aquest:

hi ha receptes de tot àfrica, pensava que hi havia la de l'egusi soup però he vist que no.

La recepta de l'egusi soup és aquesta:

* Carn de vedella trossejada.
* Ceba.
* Julivert.
* Curry.
* Tomillo.
* Egusi (són com las pepitas de carbassa, no estic segura si són de carbassa o de meló).
* Picant.
* All.
* Tomaquet natural.
* Espinacs.
* Maggi (a nigèria utilitzen molt les pastilles maggi)
* Oli.
* Oli de palma.

- Coure la carn amb la ceba, el julivert, el curri, el tomillo, les pastilles maggi. (guardar el caldo de la cocció de la carn)
- Trossejar la ceba, guardar-la per després.
-Triturar el tomaquet, ceba, all i picant.
- Triturar l'egusi (després de rentar-les), amb ceba i una miqueta d'aigua (que no quedi molt tou)
- Escalfar oli d'oliva o vegetal, tirar la ceba i que no quedi molt fregida.
- Quan estigui una mica fregida afegir l'egusi triturat, movent amb una cullera (sense cremar-ho)
- Afegir la carn amb una mica del caldo de la cocció. Si l'egusi no està gaire vermell afegir-hi oli de palma.
- Al final afegir els espinacs.

- Servir calent amb fufu (yam), arròs o gari.

BON PROFIT.

La recepta la he tret d'aquest blog.

Dia d'àfrica.

2011-05-25T17:02:00.005+02:00

25 de maig, dia d'àfrica.

Avui es celebra el dia d'àfrica, es commemora la instauració de la Unió Africana.

Generalment àfrica és la gran oblidada, tothom sap on és però pocs saben què hi passa més enllà de la pobresa que ens ensenyen als reportatges de televisió.

Feliç dia d' ÀFRICA.

Barnàfrika 2011

2011-05-23T16:00:00.000+02:00

El judici

2011-05-19T21:42:00.009+02:00

Ens havien recomenat que agaféssim picnic, podia ser que ens tiréssim tot el dia als jutjats i portar menjar pels nens era important...

Era 19 de novembre, el dia que el nostre fill seria oficialment nostre, (tot i que feia 10 dies que conviviem amb ell) el dia que al nostre fill se li reconeixerien tots els drets com a fill nostre. Ens vam vestir bé, era requisit indispensable, trajo i corbata pels homes i faldilla per les dones... sempre m'he preguntat què hauria passat si no haguéssim fet cas, no hauria set positiu el judici? qui sap... valia més no fer la prova. Vam fer cas.

Arribar als jutjats, com cada viatge que es fa en cotxe per Lagos va implicar una horeta de circulació... transit, molt de transit... però bé, ja ens hi haviem acostumat... al ser un dia especial no vam compartir cotxe, cada familia amb un cotxe...per anar més còmodes i també perquè no sabiem si acabariem tots a la mateixa hora i era més pràctic poder marxar dels jutjats un a un.

Feia 6 dies haviem anat a una entrevista al ministeri i en M havia tingut un dels seus pitjors dies... plors, rabietes... em feia por que al jutjat pogués passar el mateix.

Els jutjats són curiosos... oficines fosques, sense aire acondicionat, una sala amb bancs de fusta servia de sala d'espera i allà ens vam reunir les 5 families espanyoles, la traductora i la nostra representant. Les oficines formen un rectangle amb un 'pati' al mig, on campen les gallines per allà on volen... gràcies a aquestes gallines vam tenir en M entretingut.

Vam anar entrant familia per familia i res, en 10 minutets (o menys) cada familia ho vam tenir enllestit... la jutgessa ens va dir que a partir d'aquell moment el nen era fill nostre, portaria els nostres cognoms i que teniem la obligació de cuidar-lo i educar-lo.

Foto de rigor i fora. No va fer falta menjar-nos el picnic allà.

A la tarda per celebrar-ho tots cap a la piscina!! Allà vam coincidir amb families daneses que també estaven celebrant els seus judicis.

D'això avui fa 6 mesos.

Les tresf otos corresponen als jutjats:

Privacitat a internet, tot un món.

2011-05-17T17:54:00.003+02:00

Dies enrere quan vaig escriure l'entrada sobre les flors, vaig posar al 'google imatges' el nom de l'orfenat d'en M, buscava una flor característica de Nigèria, la qual surt a la contraportada del CD de musica que edita l'orfenat del nostre fill. Pensava que podria ser la foto que acompanyés l'entrada.

Just a la primera pàgina va sortir un primer pla de la V, una nena de la qual en vaig parlar temps enrere, em va sobtar molt i vaig seguir l'enllaç de la foto per saber d'on provenia... i així va ser com vaig trobar el blog dels seus pares, en el qual expliquen cosetes del seu dia a dia.

Vaig tenir sentiments contradictoris, per un costat em va alegrar moltissim tornar-la a veure i comprovar que igual que a en M la seva expressió ha canviat, està guapissima i se la veu feliç, però per altra banda em va saber greu veure la seva imatge exposada a internet ... imatges que es poden copiar sense cap mena de problema.

En aquest mateix blog, sortia una foto del meu fill, així com una meva i d'en Manel (vam coincidir amb ells el dia de la despedida de l'orfenat i ens vam fer fotos junts)... tinc pendent dir a la mare d'aquesta nena que siusplau tregui aquestes fotos del seu blog... són fotos fetes quan en M ja era oficialment nostre, per tan, hi tinc dret oi? També hi ha una foto del meu fill setmanes abans d'anar-lo a buscar... aquesta han tingut la decència de posar-la tan tan tan petita que es veu borrosa... al reconeixer-lo, li he enviat un mail i m'ha enviat la foto en tamany gran.

Evidentment no només sortiem nosaltres sino que surten toooots els altres nens de l'orfenat, companys del meu fill i de la seva filla, inclús algun amb dades personals com el nom d'un nen i el problema de salut que té junt a la foto....

A nosaltres la ecai ens va aconsellar/prohibir fer fotos als altres nens de l'orfenat, no tenim cap dret sobre ells i no poden garantir que no en faràs un mal us... per tan, vam seguir els consells i durant la setmana d'adaptació no vam tirar fotos a ningú que no fós el nostre fill o a la filla dels nostres companys de viatge. El dia de la despedida va ser la mateixa directora de l'orfenat qui ens va animar a fer-nos fotos amb els nens... la veritat és que a mi em feia una mica de cosa, fins que vaig veure la familia de V fer-ho... per suposat, la meva ètica i sentit comú han fet que aquestes fotos quedin al nostre arxiu personal, pel nostre fill.

Sorpresa, mosquejada o digueu-n'hi com vulgueu... vaig seguir buscant... sense saber ben bé què buscava... vaig anar a petar a un blog d'una noia nigeriana, al juny del 2010 van fer una visita a l'orfenat i com no, van fer fotos.... surt en M, en dues fotos... una barreja de sentiments es van apoderar de mi, per un costat em va fer molta ilusió tenir dues fotos més d'abans que l'anéssim a buscar però per altra banda... em sap molt greu que la imatge del meu fill estigui penjada en un blog on qualsevol la pot copiar, però clar... en aquest cas, suposo que si que no hi tinc cap dret, la foto és anterior a la seva adopció.

Continuo buscant i patam! foto dels companys del meu fill... una foto feta al maig del 2009, tots els nens junt a un noi blanc en un àlbum de Flickr. Després de la sorpresa inicial em va tranquilitzar veure que aquest noi té les fotos protegides, no es poden copiar. Li vaig enviar un mail per saber si tenia més fotos d'aquell dia per saber si el meu fill sortia en alguna... el noi molt agradable em va informar que sense explicar-li qui era el meu fill no em podia enviar cap foto ja que havia de protegir la intimitat dels nens... punt a favor!! li explico qui és el meu fill, li envio foto... el recorda, mira les seves fotos i comprova si en té o no. A part em dóna la direcció del seu blog, segons ell només la dóna als amics personals però no és privat, sino que és public... en aquest blog explica la seva vida a Lagos i hi penja fotos de les seves visites a l'orfenat que fa tot sovint... em poso a plorar quan veig un primer pla d'en S, un nen super carismàtic, amic del meu fill... i de la J, i de la D... i les puc copiar! i llavors em pregunto on és la protecció a la intimitat dels nens de la qual em parlava en el mail... tot i així, gràcies a ell m'assabento de com estan alguns dels nens que el meu fill recorda més.

Estic convençuda que hi haurà moltissima més gent que té fotos del meu fill... gent que visiten l'orfenat, gent que ha adoptat anteriorment a aquest orfenat... però gràcies a la seva ètica aquestes fotos no són a la xarxa... encara que això impliqui qeu tampoc les podré aconseguir mai jo.

Un problema???

2011-05-12T14:54:00.000+02:00

Primera nit d'urgències a l'hospital.

Em sorprèn l'informe d'assistència que ens dónen a la sortida, entre d'altres posa:

Informe d'assistència urgent.
Anamnesi:
Home de 33 m. d'edat amb els problemes de salut actius rellevants:
2011-(D64.9)-ANEMIA
2011-(Z63.8)-NEN ADOPTAT

¿?¿?¿?¿? osti tu, ara resulta que ser adoptat és un problema de salut actiu.

Suposo que deu ser per protocols i deu voler dir alguna cosa així com que no es tenen dades prèvies, etc... però fa mal d'ulls.

(res greu, febre, hem anat per descartar malaria)
.

6 mesets de res...

2011-05-10T16:14:00.003+02:00

Sé que és un tòpic però... EL TEMPS VOLA!! Avui fa 6 mesos que al ficar-me al llit vaig pensar que era el primer de la nostra vida, una vida de 3.

I així va ser... la nostra vida ha canviat moltissim aquests ultims 6 mesos, tenim un fill fantàstic, que fa que les hores passin volant, que els dies tinguin menys hores de les que necessites i que fa que la paraula paciència hagi hagut d'agafar una dimensió molt diferent a la que havia tingut abans.

En aquests 6 mesos hem tingut moments de tot, no tots són bons, les adaptacions són dificils i malgrat no ens podem queixar amb la nostra ja que crec que està essent relativament fàcil, hi ha moments que no ho són per nosaltres, però sobretot no ho són per ell.

L'ansietat pel menjar era una característica del nostre fill... era incapaç de jugar o de fer qualsevol cosa quan es bloquejava perquè volia menjar... avui hi ha dies que ens tirem tota una hora per acabar-nos un plat perquè ja té la capacitat de decidir que hi ha alguna cosa que no li agrada.

El primer dia que ens la va intentar colar per no haver de menjar i poder anar a jugar per nosaltres va ser una festa... tenia tantes ganes d'anar a jugar que quan no el vèiem (o aixo creia) ens va ficar menjar del seu plat, al nostre (i això que eren patates fregides!!!).... qualsevol altre pare s'hauria enfadat, nosaltres ens vam posar a riure, contents de veure que tenia clar que si no menjava ara, menjaria més tard.

Les nits continuen essent complicades... però també milloren... hem passat d'haver de dormir tota la nit amb ell perquè tenia por de que l'endemà no hi fóssim... a que dormi al seu llit tota la nit, malgrat necessita una hora i mitja per adormir-se en companyia nostra. Ja només es desperta dos cops cridant la mama i tan bon punt la veu... s'adorm en dos segons.

Tinc la gran sort de no treballar fins al setembre (bé, treballo un 20% només) i això ens està ajudant molt ... ell ens necessita, ens ho va demostrar una setmana en la que si vaig haver de treballar de tardes... ens castigava cada vespre pel fet d'haver-lo deixat i això que es quedava amb la iaia o la tieta i el cosinet ... em fa por pensar en el setembre i l'escola... per sort, continuaré tenint la gran sort de tenir la opció de treballar poc si ell ho necessita.

6 mesos és poc, molt poc... sembla una vida quan convius 24 hores amb una persona, però no és res... i continuo tenint la por que tenia al principi... són 6 mesos de menjades de tarro... per què fa això? per què no fa això altre? com sabré quan està vinculat? com saber si el què fa és per falta de vinculació o simplement pel seu caràcter? ... però alhora... 6 mesos són molt.

.

Va de flors II

2011-05-05T16:47:00.009+02:00

Cada tarda sortim a passeig, ara els camps estan plens de flors 'àngel'...

...en M cada tarda en cull una, i em diu que la portarem al papa....

...però cada tarda cau a la temptació de bufar-la abans d'arribar a casa, per tan, el papa es queda sense flor!

Va de flors

2011-05-03T16:16:00.003+02:00

Mai m'han entusiasmat les flors... no m'ha fet mai especial il.lusió que em regaléssin un ram de flors i fins i tot per Sant Jordi sempre li deia a en Manel que no em comprés pas la rosa, que no calia pas que es gastés 6 euros en una flor que s'acabaria pansint... que es gastés els diners amb un llibre.

Però ara tinc un fill i de vegades quan va a passeig amb el seu pare, arriba a casa amb un ramet de flors que ha collit al camp...

Però ara tinc un fill i aquest any el dia de Sant Jordi, em va regalar una rosa que va comprar el papa per mi... em van fer esperar fora de la botiga mentre ells dos la compraven... i va sortir amb un "t'estimo molt" aguantant la rosa amb les dues mans. El somriure li anava d'orella a orella.

Però ara tinc un fill i el dia de la mare, va entrar al super on jo estava fent cua per pagar una caixa de maduixes i em va regalar una petunia que acabaven de comprar a la parada del mercat, provocant l' oooooh de totes les iaies que també compraven...

Però ara tinc un fill i diumenge va collir un ram de gallarets (la meva flor preferida) i me'ls va donar, exigint-me que els haviem de ficar en un pot amb aigua...

Cada vegada que em regala alguna flor, li faig una forta abraçada i es deixa fer... ens acoplem i a mi em recórre un no sé què per tot el cos que aixxxxxxxxxxxxxxx.... i és genial veure la seva cara de content perquè li ha fet un regal a la mama que li ha encantat.

Eleccions amb violència.

2011-04-29T22:30:00.003+02:00

La Mònica, una gallega vivint a Nigèria, ens explica això, i m'ha donat permís per copiar-ho textualment. El seu blog és http://monicado.worpdress.com/

Aunque tocaba un presidente del norte de Nigeria, los del partido mayoritario (PDP) presentaron a Jonnathan Goodluck, un cristiano del sur, para alivio y alegría de muchos. Goodluck es nuevo y parece dispuesto a cambiar algunas cosas. Pero surgió otro contrincante duro de roer: Mohammadu Buhari (del CPC), musulmán del norte, honesto donde los haya, prometía la educación gratuita y la lucha contra la corrupción. Como lo acusaban de fundamentalista islámico presentó a un pastor de iglesia como vicepresidente.

En enero se hizo el censo de votantes, para lo cual la gente tenía que pasar horas en la calle, en la cola o al montón, esperando a que le tomaran las huellas digitales. Newman fue un día a tres de esos montones, y el ordenador no funcionaba en ninguno de ellos. ¡Y era en la capital! Después de pasar el equivalente a dos jornadas laborales esperando en la calle consiguió censarse, pero no todos tuvieron el tiempo o la paciencia de esperar. En Abuja menos de un millón de personas pudieron censarse, ¡y no fue por falta de interés!

Se planificaron las elecciones en tres sábados consecutivos. Por fin llegó el primero. Estaba todo listo, según el presidente de la Comisión Electoral Independiente. Newman salió de casa a las ocho de la mañana y tuvo que caminar durante cuarenta minutos, ya que estaba prohibido andar en coche. Regresó a la una, lleno de sudor porque a esa hora ya pega el sol de lo lindo; cansado y, sobre todo, decepcionado.

―Han cancelado las elecciones―. ¿Qué???? ―A las diez llegaron los miembros de la mesa electoral, comprobaron nuestra identidad y nos dijeron que a las doce empezábamos a votar. A las doce nos dijeron que a las doce y media. A las doce y media ya estábamos hartos. Y oímos en la radio que las elecciones han sido pospuestas para el lunes porque las papeletas para votar no han llegado a todos los distritos.

Al día siguiente por la noche nos enteramos de que las elecciones habían sido pospuestas de nuevo, para el siguiente sábado, y cuando al final se celebraron había lugares donde aún no habían recibido las papeletas.

El segundo día de elecciones se votó al presidente. En el norte musulmán ganó Buhari, en el resto del país arrasó Goodluck, lo que enfadó a los del norte porque se creían con derecho a tener “su” presidente. Aunque parecen haber sido las elecciones más justas de la Historia de Nigeria, no han faltado irregularidades. En el sur porcentajes de casi el 100% de votos para Goodluck resultan sospechosos. En el norte, contaba el joven Ukeoma de la mesa electoral en el Facebook:

“¡Guau! Estos del CPC casi me matan ayer, ¡qué miedo! Después de obligarme a aceptar votos de menores de edad, querían que les diera las papeletas restantes para meter en la urna. Gracias a Dios que la Policía me ayudó; estoy contento de haberme mantenido firme por Dios y por mi patria. A todos los jóvenes de las mesas electorales que se han mantenido firmes a pesar de estas amenazas en el norte, ¡bravo! ¡Nigeria, llega la hora de nuestro cambio!”
Ese día Ukeoma se reunió en una casa con otras 50 personas de otras mesas electorales. Y los musulmanes rebotados fueron, cerraron todas las salidas y prendieron fuego a la casa. Algunos consiguieron hacer un agujero y escapar; Ukeoma y otros jóvenes inocentes murieron calcinados.

Se quemaron casas, iglesias y personas. Ya son muchos los muertos y los que han huido del horror.

Y por primera vez se oye a la gente hablar de dividir Nigeria en dos países. Si cristianos y musulmanes no son capaces de vivir juntos en armonía, ¿para qué mantener una unión artificial y dejar que sigan muriendo inocentes?

Si quieres ver el resultado de las elecciones en el mapa, pincha aquí:
http://blogs.cfr.org/campbell/2011/04/20/nigeria-credible-elections-reinforce-the-divide/

Abril 2011

Indómito y entrañable, el hijo que vino de fuera.

2011-04-27T17:41:00.004+02:00

Si no fós per les recomenacions, segurament no hauria llegit aquest llibre... i seria una pena, perquè és molt interessant.

La història d'una familia que adopta al seu fill amb 10 anys d'edat, després d'un passat traumàtic amb malstractes i abandonaments. El nen 'indómito y entrañable' no els ho posa fàcil, però la persistència, dedicació i coherència d'aquests pares, fa que a dia d'avui tots i sobretot el nen, ja adult, hagin sortit vius d'aquesta lluita que va ser la seva paternitat.

Recomenable, molt.

Assassinat a Lagos.

2011-04-23T10:27:00.002+02:00

Dijous va morir assassinat a Lagos, el metge Toni Gavarró, cosí de l'actual president de la generalitat, Artur Mas. Segons les noticies, la mort va ser un assassinat que no té res a veure amb l'actual situació 'conflictiva' que es viu arrel de les eleccions.

Segons l'edició "online" d'un diari nigerià, el "Vanguard", la policia
nigeriana hauria detingut el presumpte autor de l'assassinat del metge català
Toni Gavarró i, segons aquest diari, la policia també hauria destituït del seu
càrrec un agent de policia presumptament implicat en els fets. Els dos
sospitosos, juntament amb dos còmplices, haurien tingut la intenció de robar al
metge català i el van apunyalar.

La meva ment vola a Lagos amb la noticia, m'estimo Lagos. He pensat molt en el cònsul espanyol a Lagos, ja que deu haver tingut un bon 'marron' aquests dies. Recordo el segon o tercer dia de ser-hi que el vam visitar, un senyor peculiar. Ens va recalcar molt el fet de la inseguretat a Lagos, 'no aneu sols' 'sou blancs' 'no porteu joies' 'no us fieu de la policia...'

Li vam fer cas (a mitges), no portavem joies, no ens vam fiar de la policia (malgrat no va caldre ja que no vam tenir-hi cap conflicte), però si que vam anar sols... cal dir que ens vam moure pels barris rics i 'segurs' de la ciutat.

Vam tornar de Lagos amb la sensació de que no era tan perillosa com ens havien fet creure, amb la sensació que ens volien posar la por al cos malgrat hi havia petits detalls que ens confirmaven que Lagos era perillosa, almenys pels blancs.... recordo un dia, erem en Manel, jo i en M sols pel carrer i estavem parats en una parada de taxis de la cantonada de l'hotel. Es va parar un cotxe, un 4x4 mercedes (si si, la ciutat està plena de cotxes cars) i va baixar un noi, amb traje i corbata, ens va fer un interrogatori, 'què feu aqui?' 'amb quina fundació adopteu?' 'on aneu?' tot això mentre estavem negociant el preu del viatge amb el taxista. No va quedar tranquil fins que li vam haver contestat a totes les preguntes... i va marxar... no he sabut mai qui era, tot i que diria que era d'alguna agència d'adopcions que no era la nostra.

Està clar que la sensació de perill d'un lloc va en funció de les coses que hi vius.

Em sap greu llegir en algunes pàgines on parlen de l'assassinat del metge, comentaris de l'estil de: 'amb la de llocs bonics que hi ha pel món, què collons hi feia a Nigèria?'.... i m'agradaria contestar-li si ha estat mai a Nigèria per saber si és bonic o no. I també voldria reivindicar el dret a qualsevol ésser humà a decidir el seu destí vacacional.

Descansi en pau, el dr. Toni Gavarró i també les altres persones (anònimes per nosaltres) que han mort al nord de Nigèria els ultims dies arrel dels conflictes per les eleccions.

.

Introducing Nigeria A to Z

2011-04-21T16:54:00.003+02:00

A.- Arts & scrafts
B.- books
buildings & monuments
C.- Cities
Climate
Clothing
Culture
D.- Democracy
E.- Ethnic groups
F.- Festivals
Family
...

Y.- Yams
Z.- Zuma Rock

Aquest llibre el vam comprar a Lagos, un petit recorregut per Nigèria de la A a la Z.

Soc igbo II

2011-04-11T16:01:00.006+02:00

Temps enrere vaig trobar un tresor, en aquell moment no sabia si el meu fill seria igbo, yoruba o hausa per tan no vaig comprar res... però ara ja ho sabem i com que a Lagos, malgrat els vam buscar no els vam trobar, els hem comprat online. Són dos contes bilingües igbo-anglès i unes cartes per aprendre algunes paraules i pronunciaciones en igbo. També ens ha servit per aprendre algunes de les paraules que el nostre fill deia quan el vam conèixer... per exemple, a les gallines els hi deia "co co co" ... pensavem que en deia així per el so que emeten les gallines quan criden... però amb les cartes hem descobert que gallina en igbo es diu "u-ko-ko"

El dia que va arribar el paquet, el vaig obrir davant seu i em diu 'és per mi?' i li dic... si, són contes en igbo... i em diu amb una cara d'il.lusió i cridant... igbooooooooooooooooooooooo... i li dic... 'are you igbo?' i em diu... siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!

A Nigèria també vam comprar una guia d'igbo per principiants... no és que tinguem intenció d'aprendre igbo, ni tan sols tenim intenció de que ell mantingui l'igbo perquè ens és impossible, però si que vam pensar que seria important que el dia que tingui curiositat pel que va ser el seu primer idioma, pugui tenir accés a ell.

Tot això juntament amb el conte 'els déus de nimo' conte bilingüe català-igbo crec que tenim una bona col.lecció, tot i així, si trobo alguna cosa més... l'ampliarem.

Primer rebuig al passat

2011-04-07T00:26:00.005+02:00

Ahir vam notar el primer rebuig al passat del nostre fill... ho va fer silenciosament i sense fer soroll, gairebé passant desapercebut. Quan ens vam anar a despedir de l'orfenat els vam portar unes samarretes que ens havien arribat des del Penedès de part d'una amiga. Ens vam quedar una samarreta per en M. A l'orfenat del nostre fill, van amb uniforme (totes les samarretes iguals), cada dia els en posen una d'igual a tots... per tan, les nostres els van encantar i la directora va proposar fer-nos una foto tots junts amb la samarreta posada. Aquesta foto la tenim en gran penjada a l'habitació d'en M. Molts dies mira la foto, sembla que amb carinyo, em repeteix els noms dels amics i em renya si m'equivoco o en pronuncio malament algun. Ahir feia calor i vaig voler-li posar la samarreta ... em va dir, no, aquesta no. La vaig deixar, li vaig posar els pantalons i ho vaig tornar a intentar... posem aquesta samarreta? no! aquesta no! Vaig posar-n'hi una altra. A la tarda després de la migdiada ho vaig tornar a intentar... no! aquesta no! ... al vespre a l'hora d'anar a dormir, el seu pare li va demanar si la volia per dormir... noooooooooooo, aquesta no! El curiós és que ell no va portar aquesta samarreta a l'orfenat, només la coneix de la foto. Vam posar-li el pijama tot explicant-li que la samarreta era seva i era igual que la dels seus amiguets del living fountain, però que ell continuaria vivint amb nosaltres. D'aqui uns dies ho tornaré a intentar i si tampoc la vol, tornaré a explicar-li que viurà sempre amb nosaltres i la tornarem a deixar a l'armari. Em sap greu aquest rebuig, però suposo que és normal. Tot i així, continua mirant-se la foto dels seus amics amb carinyo. .

Eleccions a Nigèria.

2011-04-05T12:23:00.002+02:00

Les eleccions a Nigèria s'han de celebrar durant aquest mes d'abril, el dia 2 les eleccions legislatives, el 9 les presidencials i el 16 les gobernatives. Però per falta de material, o això diuen, es van suspendre les del dia 2... s'han retrassat una setmana, així que de moment i a l'espera de que 'trobin' les urnes, hauran d'esperar una setmana més.

La veritat és que no m'extranya.

Espero que la setmana que vé, transcorrin amb normalitat i només quedi amb una anècdota.

La noticia:

Nigeria aplazó ayer las elecciones legislativas, presidenciales y a gobernador una semana respectivamente, una decisión que responde a "problemas logísticos" pero que echa un jarro de agua fría sobre las elevadas expectativas generadas en el proceso electoral nigeriano que está previsto se celebre a lo largo de este mes.

El presidente nigeriano, Goodluck Jonathan, había hecho de la buena imagen democrática de su país uno de sus principales objetivos desde su llegada al poder, en mayo de 2010, tras la muerte de su antecesor, Umaru Musa Yardua, fallecido por problemas de salud. Sin embargo, la repentina decisión de aplazar una semana el proceso electoral -que se alargará durante tres semanas consecutivas- ha echado por tierra las esperanzas puestas en sus promesas así como en la nueva Comisión Electoral, cuyas riendas tiene el prestigioso académico Attahiru Jega. "Tras consultar con los interesados", la comisión ha descubierto que el sentimiento mayoritario es aplazar una vez más las elecciones", declaró anoche Jega, quien aseguró que "todos los partidos políticos han refrendado totalmente la recomendación".

Las elecciones legislativas, las primeras de la tanda electoral, estaban previstas el pasado sábado, día 2, pero la misma jornada, cuando algunos nigerianos ya habían ejercido su derecho a voto, la Comisión Electoral decidió anunciar su aplazamiento al domingo debido a la ausencia de material electoral en algunos puntos del país. Al día siguiente, se repitió la misma escena, forzando su aplazamiento al lunes 4, una decisión finalmente revocada. La nueva fecha para las legislativas es el 9 de abril, mientras las presidenciales [previstas el 9 de abril] se celebrarán el día 16 y los comicios a gobernador en los 36 estados nigerianos tendrán lugar el próximo 26 de abril, según anunció la Comisión Electoral.

La apresurada decisión del órgano encargado de los comicios provocó una oleada de quejas y hastío dentro y fuera del país. La nefasta historia electoral de Nigeria desde la llegada de la democracia en 1999, con fraudes generalizados, ha motivado una apatía generalizada en la población, que duda de la utilidad de celebrar elecciones, según recogen los testimonios de las agencias.

En 2007, la Unión Europea calificó las elecciones nigerianas de entonces de las "peores del mundo", con pucherazo generalizado, violencia, robo de urnas e intimidación. “Este tipo de cambios consecutivos y de última hora son reprochables y no reflejan positivamente el estado de preparación de la Comisión Electoral”, aseguró por su parte Festus Mogae, ex presidente de Botswana (uno de los países más transparentes de África) y jefe de la misión de observación de la Commonwealth.

Además, a lo largo del fin de semana ha reinado la confusión con el aplazamiento teórico de las elecciones, si bien muchos nigerianos emitieron el sábado sus votos en Lagos –capital económica- y Kano, en el norte, donde sí había llegado el material electoral a tiempo. El partido en el poder –Partido Democrático Popular-, de Jonathan, controla la mayoría de la cámara, si bien se prevé que el PDD pierda fuerza en la Asamble legislativa. Sin embargo, Jonathan es el claro favorito a hacerse con el triunfo en las presidenciales, con el 60% de las estimaciones de voto, frente a su principal rival, el ex militar Muhammadu Buhari, que contaría con el 40% de los votos, principalmente del norte musulmán.

3 d'abril

2011-04-03T23:51:00.004+02:00

Tal dia com avui de fa un any, al nostre fill li va canviar la vida, radicalment. El 3 d'abril del 2010 el nostre fill va arribar a la que seria la seva nova llar durant 7 mesos... el Living Fountain Orphanage.

Era un nen indefens, malalt, que practicament no s'aguantava dret i no parlava. La foto d'aquell dia no mostra la realitat d'avui del nostre fill, però si ens mostra la seva realitat de fa un any.

El dia que ens van assignar des de la ecai ens van dir que havia tingut molta sort d'anar a parar en aquest orfenat... i hi estic d'acord, sempre i quan, la única opció fós acabar en un orfenat. Mai podré agrair prou als treballadors d'aquella casa la feina que van fer per ell... però no puc evitar sentir-me malament pel fet de que les circumstàncies fóssin les que van ser i la seva vida hagués de fer aquest tomb.

Però clar, sense aquest tomb, ara no seria el nostre fill i nosaltres seriem pares d'una altra criatura i ostressss, se'm fa impensable.

És dur.

Sento un profund respecte per totes les persones que el van estimar fins el dia 3 d'abril... i estic segura que tots se'l continuen estimant i pagaria per poder-lis dir que està bé, que no han de patir, que el cuidem, l'estimem i intentem que sigui feliç.

Fa un any que en M es diu M... aquell dia 3 d'abril també va canviar de nom, no sabem com es deia abans, però el nom que li va posar la directora de l'orfenat (el nom del seu germà petit) significa 'perseverància en el camí','home perseverant'.

Avui,si li demanes si és feliç 'are you happy?' et contesta amb un SIIIIIIIIIIIIIII... tan de bo, tota la vida, la resposta a la pregunta sigui aquesta.

Intntarem amb perseverància, aconseguir-ho. .

Mama!! Nigeria!!!!

2011-03-29T10:32:00.000+02:00

A arrel de l'entrada anterior sobre en Barney vaig ensenyar-li per primer cop el blog a en M.

I vaig poder descobrir que al meu fill li havien ensenyat mapes i li havien explicat on és Nigèria. Em va agradar TAN!!

Al veure les dues fotos on surt la silueta d'àfrica al lateral del blog em diu.... MAMA, NIGERIA!! De moment creu que Nigèria és tot àfrica, jeje... ja anirem acotant, tampoc cal ser ambiciós, jejeje.

Barney!

2011-03-24T16:28:00.005+01:00

'Barney is a dinousaur from our imaginationnnn'

En Barney és l'idol del meu fill, és un dinosaure simpatic que fa anys que volta pel món però que ara està de moda a Nigèria. Tots els nens d'allà el coneixen (bé, tots els que tenen accés a la televisió).

Mentre erem a Lagos vam poder veure que li agradava perquè vam veure un cartell publicitari en una paret i va cridar 'en barneeeeeeeeeeeeeeeey'... aquell vespre vam buscar al youtube els seus vídeos i si, li agradaven! És una serie similar a 'barrio sesamo'... canten molt i intenten donar missatges positius... 'el doctor ens cura', 'anem a l'escola', 'els animals són macos', 'amb la imaginació podem fer vitges fantastics' etc...

Un altre dia vam anar a un espai de jocs i era allà, en Barney! a tamany humà... i el meu fill va flipar... tan tan, que va saludar en mickeyi al batman però es va acollonir davant d'en barney, no li va voler donar la mà... però després cada cop que passavem per davant de l'espai de jocs, senyalava la zona dient, en barney!

En Barney també ens va ajudar a la piscina... en M no volia posar-se el flotador, fins que en un youtube d'en barney vam veure que es banyaven a la piscina amb flotador. Dies després vam canviar el flotador pels manguitos, com no, d'en Barney!!

Abans de marxar de Lagos, vam comprar 3 contes, 4 dvd's i un pelutx d'en Barney. Vam considerar important que a casa continués mantenint el seu 'vincle' amb el dinosaure... (igual que vam fer amb el conte d'en Marley), i la veritat és que n'estem molt contents, sobretot dels dvd... ja que són molt musicals i ens ha ajudat a conèixer la majoria de cançons que ell ja coneixia... cada vegada que el mirem o cantem una cançó d'en Marley em sento bé, penso que malgrat hi ha hagut uns canvis espectaculars en la vida del meu fill en molt poc temps, hi ha petites coses, molt petites, que continuen igual que abans... que no han canviat i això em fa feliç.

.

Abraçades irreals.

2011-03-11T10:33:00.003+01:00

V és una nena que avui viu a Dinamarca, però que compartia orfenat amb el meu fill. Tenen aproximadament la mateixa edat.

El dia que vam arribar només veure'ns se'ns va tirar a les cames. Cada dia, ho feia molts cops, venia caminant destrament i se'ns abraçava. Li tocavem el cap, li deiem coses boniques i dissimuladament l'apartavem una mica per tal que en M, el nostre fill, no pogués veure en ella una competència. Quan això passava, quan veia que l'havies apartat, se n'anava caminant cap a les cames de qualsevol altre adult desconegut per ella (això no ho feia amb les cuidadores).

Era dur, molt dur, per varis motius, per ella, perquè vèiem que necessitava i demanava atenció i carinyo, i per nosaltres, que vèiem que el nostre fill passava de nosaltres mentre la V ens demanava atenció...

L'endemà va arribar una noia, va estar amb la V uns 5 minuts i va marxar, i l'endemà i l'altre...

Ens vam preguntar si seria la seva futura mare? se'ns va fer extrany ja que nosaltres ens tiravem el dia a l'orfenat per l'adaptació, no tenia lògica que ella només s'hi estigués 5 minuts. Així que al final li vam demanar si era la seva mare. Ens va explicar que no, que ella era la representant d'una ecai danesa i que venia a explicar-li a la V que aviat arribarien uns pares per ella.

Ho vam trobar horrorós. Aquella nena, se'ns tirava a les cames perquè estava confosa... ella creia que erem els seus pares, i ho creia de cada adult desconegut que arribava.

El dia 10 de novembre, el dia que ens enduiem en M de l'orfenat, per fi van arribar els que serien els seus pares i la seva germana. Em vaig alegrar moltissim per la V, per fí, l'abraçada que ella donaria als adults que arribaven seria l'abraçada definitiva.

Vaig trobar totalment innecessaria l'actuació de la representant de la ecai danesa, realment es pensaven que una nena de dos anys i mig podia entendre el significat de 'arribaran els teus pares'? segurament ho feien amb la més bona de les intencions, però aquella nena patia i no vull ni saber quants dies feia que li explicaven això abans que arribéssim nosaltres. I sobretot, vaig agrair profundament que la nostra ecai fós contraria a explicar res als nens abans ... i això que a mi m'havia sabut molt greu (abans de veure això) el fet que no poguéssim enviar una foto nostra a en M perquè ens pogués conèixer abans que arribéssim.

Dies després la vam trobar a la piscina, juntament amb altres nens que compartien orfenat amb en M i que ara viuen a Dinamarca, em va alegrar molt veure'ls a tots amb les seves noves families, però qui més ilusió em va fer veure, va ser la V.

Avui en dia mantinc relació via correu electrònic amb els seus pares per si en un futur ella i en M volen continuar la relació que van començar a Lagos.

Eva, aquesta entrada l'he feta arrel de la conversa que vam tenir dissabte. Pregunta el què vulguis.

.

Jo també soc catalana

2011-03-03T14:52:00.007+01:00

Vull recomenar aquest llibre.

Quan has viscut 8 anys al marroc i 16 a Catalunya, d'on ets? d'on creuen que ets la resta de la gent? i sobretot... d'on et sents?

Najat El Hachmi, (marroquina que viu a Vic o vigatana d'orígen marroquí?, tan hi fa!! simplement, la Najat) aborda aquests temes de manera molt interessant.

Us el recomano.

-Jo sóc català, mama?
Quan el seu fill li formula aquesta pregunta, Najat El Hachmi no sap què contestar. L’autora va deixar el seu país, el Marroc, quan només tenia vuit anys i des de llavors viu a Catalunya. Amb aquest llibre va decidir abordar amb profunditat i agudesa l’experiència de ser immigrant: la llengua, la qüestió de la identitat, la religió, les dones, el sentiment de pèrdua envers el Marroc i alhora de pertinença a Catalunya, el seu país d’adopció.
Amb un català impecable i ric en matisos, amb una prosa capaç d’enganxar els lectors i una capacitat sorprenent per captar l’essència dels fets, Najat El Hachmi ens transmet l’esperança en un futur en el que es pugui respondre sense dificultats a la pregunta del seu fill. Un llibre fonamental per entendre com són els nous catalans del segle XXI.

A part, he trobat una entrevista interessant a l'autora sobre el llibre, la podeu llegir aquí

English for little people

2011-02-24T16:20:00.007+01:00

L'idioma matern d'en M a part de l'Igbo és l'anglès. Està clar que l'Igbo serà dificil mantenir-li (tot i que conec un igbo alt, guapo i inteligent que de tan en tan n'hi parlarà) però si que ens agradaria que no perdés l'anglès.

Fa tres setmanes que en M i jo anem a classes d'anglès... bé, el que hi va és ell, jo li faig companyia. Una hora a la setmana.

Canten, expliquen històries i aprenen anglès jugant... és una academia en la que podem anar els pares, tot i que a l'edat d'en M els nens ja van sols... els vam explicar el cas i els vam comentar que no voliem de moment deixar-lo sol, sense nosaltres (encara que només sigui una hora setmanal) i s'han ajustat als nostres plans i fem les classes particulars.

Com que en M ja parla anglès i com que el temari dels 2 anys que és el que li pertocaria parla de xumets, biberons, etc... (temes que a ell li són desconeguts) i donat que hem començat a mig curs, hem començat pel tercer trimestre del curs dels 3 anys... si anem bé, ens agrada i ell disfruta, l'any que vé ja podrà anar sol amb el grup dels altres nens i tornarà a fer el curs dels 3 anys, començant des del principi, encara que el tercer trimestre el repetirà...

L'acadèmia és http://www.kidsandus.es/

A part, la poca tele que mira, la mira en anglès... els dibuixos o alguna pelicula.

A vegades em sap greu que això pugui fer que el català el porti una mica més enrere... però hem decidit prioritzar que no perdi la seva llengua materna i tot i així sorpren i fa riure, que el què fa un mes era un 'dog' (s'enfadava si li deies que era un gos) ara a classe d'anglès quan li ensenyen la foto d'un dog, contesta 'gos!!' jajaja

Despedida....

2011-02-14T16:36:00.004+01:00

El dia 8 de desembre, quan ja feia un mes que viviem a Lagos amb el nostre fill, vam anar a l'orfenat a despedir-nos... no era obligatori però teniem ganes de fer-ho. Quan miravem fotos en M recordava perfectament tots els noms dels nens, parlava bé del lloc i creiem que una despedida podria anar-li bé.

Vam valorar molt si podria ser contraproduent per en M però tots els indicis que ens donava ell, era que no, que no li faria mal, sino bé... i efectivament, així va ser. També cal dir, i no em cansaré de dir-ho, que aquell orfenat era el més semblant a una llar que un nen sense pares pot tenir.

Quan vam arribar, en M estava seriós, s'agafava fort a nosaltres, però estava tranquil... vam entrar a saludar a l'encarregada i la directora però estaven reunides amb els pares de la D, una nena que ara viu a Dinamarca i que va ser adoptada els mateixos dies que en M. Així que vam decidir sortir al pati, a veure els altres nens, mentre feien classe... tots ens van rebre amb un gran somriure, tan nens com cuidadores... els nens cridaven en M amb il.lusió i les cuidadores se'l miraven amb una cara que tardaré en oblidar... va fer un canvi espectacular durant aquell mes i elles ho devien notar...

Poc a poc en M es va anar deixant de la meva mà... tenia curiositat per tornar a veure els seus amics... haviem pactat amb ell que les joguines que haviem comprat a Lagos perquè jugués durant l'estada a l'hotel les deixariem pels seus amiguets i així ho va fer, ell tot solet, amb un somriure tímid es va acostar i els hi va donar... em va cridar, 'mama, vine'... així que el vaig acompanyar en aquest moment en que s'ajuntaven les seves dues vides, la del passat i la del futur... ens vam asseure a terra i vam jugar, tots junts.

Al cap d'una estona vam entrar a dins, la directora el va abraçar, li va fer petons, se'l va mirar... estava molt contenta de veure'ns.

Ens tenien preparada una sorpresa... van posar música i van ballar, vam ballar... tots!! petits i grans... quina festa de despedida més bonica!!! Al acabar la música, nosaltres ens vam quedar una estona parlant amb la directora i als nens els van donar galetes i sucs, en M ja s'havia relaxat del tot, corria amunt i avall per tota la casa, amb els seus amics, com abans...

Hi ha una cosa que em va sorprendre... en M no es va acabar el suc... va venir i em diu, té mama, finish!! un mes enrere, hagués estat impensable que deixés un suc a mitges, l'ansietat pel menjar i la beguda començaven a desapareixer!!!

La Marta, m'havia enviat unes samarretes per deixar a l'orfenat... les vam regalar i la directora es va posar molt contenta... en aquest orfenat els nens van amb uniforme (samarretes totes iguals) per tan, això significava tenir un nou uniforme... va proposar posar-lis la samarreta a tots i fer-nos una foto.... màgica foto!! foto que en M recorda amb carinyo, la mira i la remira, recorda els noms dels seus amics... i jo... jo, quan la veig, m'emociono... recordo cada nom, cada mirada.

Vam portar globus amb formes de peixos... els vam donar als nens, aquesta si va ser una foto dificil!! La directora es va entossudir en que l'haviem de fer... feia ventet, els nens deixaven anar el globus, el vent se'ls enduia i la foto era impossible... vam riure!! tots!!

Vam aprofitar per tornar a l'habitació d'en M, allà sols, els tres... ens vam tirar fotos al seu bressol, a l'habitació, al racó dels contes...

La Carol, la cuidadora encarregada... em va demanar un pen drive... em va gravar toooooootes les fotos que tenia d'en M des del dia que va arribar fins el dia que va marxar... no són moltes però són un gran tresor. Ens ha donat una idea de la magnifica feina que han fet pel nostre fill. Mai mai mai els hi podré pagar.

L'hora de marxar, en M, va pujar al cotxe sense problemes... em va quedar clar que ell havia entès que això era una visita de cortesia, que no es quedava allà... mentre el cotxe marxava les llàgrimes em van saltar (i ara hi tornen), tots els nens ens deien adéu amb la mà, tots juntets, quiets, dient adéu M... i en M dret al seient de darrera, mirant pel vidre i dient adéu amb la mà, content, molt content. BYE BYEEEEE.

.

És de la panxa?

2011-02-09T19:57:00.004+01:00

Avui hem anat al parc a les 5 de la tarda, gairebé sempre hi anem als matins i no hi ha mai nens perquè són a l'escola, però avui aprofitant que en M s'ha llevat aviat de la migdiada hem anat a aprofitar l'estona de sol que quedava al parc del costat d'una escola.

Només d'arribar se m'acosta una nena corrent:

Nena: hola, ha nascut de la teva panxa o és adoptat?
Jo: és adoptat
Nena: ah! i ha continuat jugant amb els seuse amics, però sense treure'ns l'ull de sobre.

Al cap d'una estona, en M estava berenant un iogurt al banc i sento que li diu a la seva mare:

Nena: mama, aquell nen és adoptat
Mama: (no he sentit què deia)
Nena: li puc dir?
Mama: com vulguis, si vols si.

La nena s'acosta i em diu:

Nena: saps? jo també soc adoptada

Hem estat xerrant una estona amb la seva mare... aquesta setmana han treballat la familia a l'escola i es veu que porta bastant malament el tema de que no ha sortit de la panxa... ella té molt clar que és adoptada però no acaba d'entendre perquè no va sortir de la panxa de la seva mare, no ho accepta.

Li he demanat a sa mare si la nena no coneixia cap més adoptat i m'ha dit que no, que ara a l'escola ha començat un nen que té una història semblant a la seva. Es veu qeu el nou nen ha arribat a l'escola explicant que els seus pares no el podien cuidar i que l'han adoptat.

He pensat tota la tarda en aquesta nena i en el què hem parlat... està clar que conèixer gent que estan en la mateixa situació que tu ajuda... ella s'ha vist reflexada amb en M, li ha agradat molt coneixer un nen que també és adoptat, com ella. S'ha vist reflexada amb el nou nen de l'escola, els seus pares tampoc el podien cuidar i el van adoptar uns altres pares.

Li he explicat a la mare que jo el què faria en aquest cas, és jugar a que néix d'ella... agafar un jersei ben ample i que se la posi a la panxa. Ho vaig llegir fa temps en algun lloc i fa poc vaig llegir una experiència d'una mare que ho havia fet i que li havia anat tan i tan bé a la seva filla.... ho provaré! m'ha dit la mare... no hi perdem res!!

Segurament tornarem a aquest parc....

.

Bad dog, Marley

2011-02-05T15:53:00.004+01:00

Va ser preciós el dia de reis, veure la cara d'en M quan va veure aquest conte.

Bad dog, Marley!!

Era el conte que es mirava caaaaaaaada dia a l'orfenat. Durant la setmana d'adaptació ens passavem tota la tarda a l'habitació, allà jugaven, miraven la tele o llegien contes... cada cop que li deia que anés a buscar un llibre per llegir-lo junts, venia amb aquest... si el veia a dalt de tot de l'estanteria, demanava ajuda a algú perquè l'ajudés a baixar-lo... ell volia aquest!! (excepte un dia que es va presentar amb un que deia 'my new family' i parlava d'adopció... vaig estar temptada a veure-hi una senyal, jajaja, però va ser una casualitat)

S'asseia a la meva falda i es posava a explicar el conte, posant èmfasi en cada pàgina, en com el gos Marley feia entremeliadures...

Vaig demanar als reis de casa la tieta Ester que el busquéssin, per tal de regalar-li i ho van fer!!!

I realment van encertar aquests reis!!! Cada dia al matí quan encara estem fent mandres al llit, obre el calaix de la tauleta, agafa el conte i ens l'explica.

Dia 3, en fem 3.

2011-02-03T22:46:00.005+01:00

Avui fa 3 mesos que vam conèixer el nostre fill.

Em sembla increible!! Per un costat em sembla una eternitat, per un altre costat em sembla poquissim...

3 mesos enrere en M no era el nen que és avui, ha fet un canvi espectacular. Mirem fotos i no el reconeixem, recordem aquells primers dies i no el reconeixem... no el reconeixem físicament, però sobretot sobretot no el reconeixem emocionalment.

Hem fet molta feina, molta... però ens en queda molta. Ens estem adaptant els uns als altres... ell a nosaltres, nosaltres a ell i nosaltres entre nosaltres... tot, tot canvia. Però és taaaaaaaan maco.

Una de les preguntes més recurrents de la gent del carrer és: 'què, ja està totalment adaptat?' i jo penso... no, no senyora... com vol que estigui adaptat en només 3 mesos? però vist fredament, entenc que la gent ho pugui pensar...

Ara és un lloro, comença a parlar bastant i bé el català, però també és un lloro amb els gestos... és molt graciós veure com imita el seu pare remenant l'amanida, o fent el pallasso buscant el suc de taronja que s'acaba de beure de dins del got i fent una ganyota dient 's'ha acabat!'.

L'ansietat li ha millorat molt, tot i així, continua nerviós, és normal, si ens parem a pensar en tot el què li ha passat en aquests 3 mesos, tots estariem amb til.les per poder dormir... i a part de tots els canvis, hi ha tots els estimuls externs que rep... m'he fixat en com la gent li diu coses i em dóna la sensació que s'espera molt d'ell... quan estas amb un grup de gent, un li demana com es diu, l'altre que imiti una vaca, mentre l'altre intenta cantar-li una cançó... tothom vol la seva atenció i la vol al moment i de tan en tan, ell (com jo també faria) fa click i desconnecta... passa de tots, s'amaga sota les meves cames i es queda en 'standby' i llavors és quan torno a veure el M que vam conèixer a Lagos...

3 mesos... molt poc temps per tanta feina... però ell hi està posant molt de la seva part i la veritat és que si el dia 3 de novembre m'haguéssin dit que avui estariem així, hagués dit que qui m'ho deia estava sonat.

Estem molt orgullosos de tú, M.

.

Medio sol amarillo

2011-01-28T17:10:00.002+01:00

Medio sol amarillo, recrea un período de la historia contemporánea de África: la lucha de Biafra por conseguir una república independiente de Nigeria, y la consecuente guerra civil que segó la vida de miles de personas. Con gran empatía y la naturalidad de una narradora comprometida, Chimamanda Ngozi Adichie recrea la vida de tres personajes atrapados en las turbulencias de la década: el joven
Ugwu, empleado de la casa de un profesor universitario de ideas revolucionarias; Olanna, la hermosa mujer del profesor, que por amor ha abandonado su privilegiada vida en Lagos para residir en una polvorienta ciudad, y Richard, un joven y tímido inglés que está enamorado de la hermana de Olanna.

L'he acabat!!!! El vaig començar abans de marxar a Nigèria, vaig deixar pendents 50 pàgines i he tardat un mes i mig en poder-les acabar!

Un llibre recomanable... parla de la Nigèria dels anys 60-70 però moltes coses segueixen vives a dia d'avui... si has estat a Nigèria, llegeix-lo.

Por qué no estuve en la barriga de mamá?

2011-01-26T16:42:00.004+01:00

Aquest és l'últim conte que he comprat a en M...

Por qué no estuve en la barriga de mamá? de Silvia Magdaleno.

Seré critica... de fet, ja li vaig dir 'personalment' a la Sílvia. Però no m'ha acabat d'agradar... m'explico... el conte el trobo molt maco, però no estic segura que ajudi al nen a entendre la resposta al títol del llibre.

Potser m'equivoco, potser si servirà, ho sabrem d'aquí un temps... quan ell tingui edat per entendre i comenci a fer preguntes.

Trobo a faltar dins el món de l'adopció contes que estiguin enfocats en el sentiment del nen i no en el sentiment de la mare/pare. És molt maco que els nens sàpiguen que els hem estat esperant amb il.lusió, amor, etc... però també penso que necessiten llibres on puguin veure reflectits els seus sentiments... de moment, dels que tinc l'unic que tracta aquest tema és 'coses que agraden a en jakob jakob' .

Per tan, si en coneixeu més... us ho agrairé.

Un punt d'inflexió.

2011-01-15T11:06:00.003+01:00

Quan vam sortir amb en M de l'orfenat, erem totalment novatos... per molts llibres que hagis llegit, de cop i volta et quedes en blanc... tens un nen, petit, que depen de tu, que a partir d'aquell moment passa a dependre de tu i això et crea una forta sensació de no tenir clar si ho faràs bé. Almenys això ens va passar a nosaltres.

Els tres primers dies van ser bonics però molt durs i dificils.

Plorava amb rabieta inclosa cada cop que li dèiem que no a alguna cosa... suposavem que era perquè portavem una setmana a l'orfenat rient-li les gràcies, donant-li tot el què demanava i en definitiva, consentint-lo.

Però el tercer dia va ser el pitjor, recordo aquell dissabte com un malson... ens vam llevar i ens vam dirigir a casa d'una familia on ens havien convidat a un 'evento'... un senyor que pintava robes i quadres feia una exposició i ens van convidar a totes les families adoptants que estavem a Lagos adoptant amb la mateixa fundació... danesos, francesos i espanyols.

Era un jardí, molt gran, al costat d'un riu... com en tot a Lagos.... les coses estaven a mitges, el riu era molt caudalós i la barana estava feta una merda... hi havia gronxadors i una gran zoooona verda per córrer... però en M flipava amb l'aigua per tan, només li interessava anar a mirar el riu pel què no vam poder-lo deixar sol ni un moment, ja que com he dit, no hi havia practicament barana, era fàcil que marxés riu avall.

Va començar a fer rabietes a les 11:00... eren les 12:00 i seguia plorant... si l'agafava a coll em tirava cosses perquè el deixés a terra, si el deixava a terra demanava braços... era una constant... quan semblava que s'havia relaxat tornava la rabieta perque havia decidit que volia una bicicleta grossa que hi havia d'un nen gran i li vam dir que no... eren les 13:00 i seguia plorant... vam marxar del parc i vam anar a dinar... seguia plorant... plorant amb rabieta inclosa... així que vam decidir marxar de la casa on dinavem i anar a l'hotel sense dinar... no era plan de fer posar nerviosos a tots els de la casa i la veritat... és que després del matí passat... gana en teniem poca.

Nosaltres no gosavem pujar el to de veu... 'pobret, surt d'un orfenat on duia molta disciplina, que no s'espanti'... era el nostre 'lema'... o sigui tot molt pastelós... molt carinyo això, amor meu això altre....

Vam arribar a l'hotel i seguia plorant... seguia fent rabietes... estavem desesperats... en Manel va sortir de l'habitació perquè en aquells moments a ell el rebutjava ... i jo li vaig donar un 'potito' que haviem portat de casa... això el va fer callar... però va decidir que se'l volia menjar sobre el llit... jo li vaig dir que no, que al llit no es menja... i altre cop rabieta!

I vaig perdre els nervis... vaig cridar... em vaig enfadar,... vaig cridar molt, vaig alçar el to de veu i li vaig dir que NOOOOOOO, al llit no es menja, si vols menjar el potito o a la taula o a terra però al llit NO!!

Just després dels crits em vaig sentir MOLT culpable per haver perdut els nervis d'aquella manera....

En M va parar de plorar, va agafar el potito, es va asseure a terra, em va mirar amb cara somrient i em va dir 'mama vine a seure al meu costat'... rient!!!! content!!!!

La mama (o sigui jo) es va quedar flipant pepinos... com podia ser que acabés de perdre els nervis, l'hagués cridat i al tio això se li hagués posat bé? Em vaig asseure al seu costat... exhausta de tot el matí, incrèdula però rient amb ell... es va menjar el potito i per primer cop en aquells 3 dies vaig aconseguir que fés migdiada...

La migdiada? doncs perquè vaig pujar un pèl el to de veu... vaig posar un pèl d'autoritat... 'it's time to sleep!!' ... es va abraçar a mi i es va adormir.

Vam arribar a la conclusió que els 3 primers dies el nen anava perdudissim.... venia d'una institució on tenien uns horaris estrictes, normes estrictes i rutines estrictes... i de cop i volta es trobava amb dos 'patetics' que li parlaven tot el dia amb to de 'tontos', que li deixaven fer tot i que quan li deien que no, li deien sense autoritat...

Des d'aquell dia la nostra relació va millorar, moltissim.... vam continuar parlant-li suau i carinyosament moltes hores, pero també vam pujar un pèl l'entonació de les nostres 'ordres'...

Aquell dissabte, simplement em va demostrar que necessitava uns pares, uns referents.

Tot i així quan recordo aquell dissabte... el recordo terrorífic. I encara a dia d'avui malgrat haver-me funcionat... em sap greu haver perdut els nervis.

.

Beem explores africa

2011-01-13T00:43:00.006+01:00

Beem és una nena Nigeriana que viu a Lagos, es passeja per tot el llibre explicant coses d'àfrica... les ciutats com Lagos o El Caire... els deserts, les sabanes, les montanyes.... és un conte preciós preciós que vam comprar a Lagos tan bon punt el vam veure.

És tan maco que inclús el vam portar pels cosinets, tot i que està en anglès, però bé. un dia o altre hauran de començar a aprendre'l.

Què ens depara el destí?

2011-01-11T16:48:00.003+01:00

No tinc una opinió formada de si el destí existeix o no... mai m'he posat a pensar seriament en aquest tema, però fa uns dies que hi dono voltes...

Fa dos anys vam entregar la sol.licitud d'adopció... el nostre camí primer va tirar cap a etiopia, fins que van obrir costa d'ivori... ens vam llençar de cap a ivori però per culpa (o gràcies) a que la nostra idoneitat va tardar una mica més del compte, ivori es va colapsar i encara no sé ben bé com, ja que és curiós però no recordo com vaig descobrir que a canaries hi havia una ecai que tramitava adopcions a Nigèria, vam canviar de païs.

Va ser dificil, emocions, sentiments...i sobretot burocracia... 4 mesos va tardar l'expedient a arribar des de ICAA a la DGPMyF (menors de canaries)... aleshores ells van acceptar el nostre expedient, un expedient d'una altra comunitat, un dels pocs que acceptaven...la ecai tenia un cupo de només 10 expedients oberts... per no colapsar el païs, per no tenir falses llistes d'espera i allargar processos innecessariament... vam ser un dels 10.

Just en el moment en que haviem de firmar amb la ecai de Nigèria ens trucava la ecai de Ivori que ja podiem firmar (haviem obert doble via fins tenir lligat lo de Nigèria)... vam renunciar a Ivori... preveiem una assignació de 2 anys d'espera... a Nigèria eren 9 mesos...

El temps d'espera es va complir i vam tenir assignació, 15 dies i viatge! 6 setmanes a Lagos i cap a casa...

Ara estem a casa amb el nostre fill... a Ivori ens quedarien unes 10 families per davant i a més, l'estabilitat del païs que penja d'un fil... (desitjo de tot cor que tot es tranquilitzi)

15 dies després d'arribar a casa... rebem un comunitat de la ecai... es dónen de baixa voluntariament com a ecai habilitada per motius personals. Hem set l'ultim 'pack' de families espanyoles que ha viatjat a Lagos a buscar els seus fills...

He de creure en el destí? l'ecai es va habilitar a principis del 2009, quan nosaltres començavem el procés... es deshabilita just quan finalitzem el procés...

No paro de donar-hi voltes... em miro el meu fill i penso en la sort que hem tingut... i m'entra la nostalgia i em cau la llàgrima només de pensar que si ens decidissim per una segona adopció, no serà Nigerià.

Fa un temps... maig 2009 ... acabavem de ser idonis... vaig anar a la policia per renovar-me el passaport i alla vaig trobar una familia de negres... estavem en el punt de decidir si ens quedavem a ivori o canviavem a Nigèria... la familia duia un cotxet amb un bebé de 8 mesos... els vaig demanar d'on eren i em van contestar que de Nigèria... vaig demanar el nom del nen i em van contestar ... es diu DESTINY.

I'm coming

2011-01-08T20:51:00.003+01:00

A Nigèria dir NO és de mala educació... per exemple, el dia que vam arribar a Lagos era tard, les 22:00 una hora intempestiva pels Nigerians... en Víctor el noi que treballava per la fundació i que ens va acompanyar de l'aeroport a l'hotel ens va demanar si teniem gana i si volíem menjar alguna cosa... li vaig dir que un sandwich estava ok i ens va contestar... I'm coming (ja vinc o estic venint). Encara l'esperem, després de 2 mesos i mig... esperem el sandwich, ja que en Victor el vam veure molt sovint.

És l'habitual... estar esperant algú i que aquest algú et digui I'm coming... no et pot dir que no pot venir... és de mala educació, ell sempre et dirà I'm coming. Per tan, el primer dia te'l creus, el segón també... el tercer t'espaviles (si es tracta d'un taxi per exemple).

L'altre dia estavem a la cuina:

M: tinc pipi

Mama: ok, anem

...

Mama (al lavabo): què, vens?

M: I'm coming!!!

...

va arribar una bona estona després, fent el pallasso, caminant com un pingüí!

No hi ha dubte... és nigerià!

2011, et demano....

2010-12-31T17:57:00.005+01:00

Cote d'ivoire... et porto al cor, t'he estimat durant els mesos en que pensava que el meu fill era amb tu... i malgrat descobrir que en M era a Nigèria, la meva estimació cap a tu no ha canviat.

Tinc un parell de desitjos pel 2011... un d'ells és personal i prefereixo no explicar-lo al blog... l'altre....

VULL LA PAU A LA COTE D'IVOIRE.

BONA ENTRADA D'ANY A TOTHOM, EN ESPECIAL A AQUELLS QUI HO ESTAN PASSANT MALAMENT, SIGUIN D'AQUÍ, D'ALLÀ O DE MÉS ENLLÀ.

.

Soc igbo!!

2010-12-30T16:11:00.003+01:00

M és igbo.

Els igbo són una ètnia bastant extesa a àfrica, sobretot a Nigèria (al sudest), Camerún i Guinea Ecuatorial.

Al principi ens va extranyar que M fós Igbo, ja que nosaltres adoptavem a l'estat de Lagos i són majoritariament Yoruba, però com a totes les grans ciutats hi ha molta inmigració de la resta del païs i això fa que hi hagi una gran varietat d'ètnies a la ciutat.

El què ens va sorprendre més és que en M entén l'igbo... la familia que ens acullia a casa seva per menjar era igbo i un dia li van dir 'Ke du' (com estàs) i ell va contestar 'o di ma' (estic bé)... això em va deixar flipant i vam decidir que volem que com a mínim tres o quatre paraules d'aquest idioma les mantingui, que pugui estar orgullós de ser igbo.

Així que a part de comprar un curs de igbo per principiants, vam demanar a la familia que ens ensenyés el bàsic... així que el nostre ritual de cada nit és dir-nos bona nit en català, anglès i igbo... així com el bon dia.

Cada nit quan li expliquem que és hora d'anar a dormir i ell decideix que no en té ganes, seguim el mateix ritual.

Mama: Bona nit...

M: NO, bona nit!!

Mama: Good night...

M: NO, good night!!

Mama: Kachifoo (en igbo)

M: NO, kachifoo!!!

Mama: siiii

M: NO, sí!

... com que veu que això no li funciona, al cap d'una estona ho prova i diu... ' bon dia! ' però no, no cola... jajja

L'ultim va ser el primer....

2010-12-27T17:08:00.003+01:00

L'ultim dia de la seva vida a l'orfenat va ser el primer dia de la seva vida amb nosaltres.

10 de novembre.

Em llevo nerviosa, amb por, tal com havia anat a dormir... avui la vida del nostre fill canvia per complet i ell no ho sap... malgrat segurament li hagin dit, ell no ho sap.

Arribem a l'orfenat i com cada dia estan al pati, sota la carpa, fent classe... ens veu i riu, com sempre. Són les 10 i tenim cita amb la directora de l'orfenat a les 11, per tan, pensem que és millor quedar-nos dins, a esperar-la i no molestar la classe, ja que la nostra presència sempre feia que la classe es desmontés i es descontrolés.

Entrem al despatx de la directora, ens explicarà la història d'en M, quan va arribar, qui li va posar el nom, qui el va portar i en definitiva tot el què sap del petit GRAN passat del nostre fill. Per molt que sàpigues que són nens amb passats durs, escoltar el del teu fill és complicat, deixes de sentir-ho com històries alienes i passes a sentir-ho com a història personal, de les que et cou i et fa mal.

La directora ens dóna fotocopia de l'historial de la vida del nostre fill a l'orfenat,... hi consten, refredats, malalties, festes, dies bons i dies dolents del nen... nom dels seus millors amics, etc... un petit tresor que guardarem ben guardat.

Ens relaxa explicant-nos una mica més el caràcter d'en M, ens diu que és un nen meravellós i que no hem de patir, que en pocs dies ell estarà relaxat amb nosaltres... (meravellosa dona, quina raó tenia, com es nota que se'ls estima i els coneix).

Mentre som al despatx, sentim música a l'habitació del costat... els estan fent una festa de despedida... ballen, tots junts, com m'agradaria que ell recordi com un dia màgic el d'avui. Tot i que de moment, per ell, és un dia més. És dificil pensar què deu passar pel cap d'un nen de dos anys i mig quan li expliquen que avui marxa amb els seus pares.

Sortim del despatx i són a dinar, quan acaben vé vestit amb la mateixa roba del dia qeu el vam conèixer... tots els seus amiguets són a fer migdiada, ell ja no...

Les cuidadores es despedeixen d'ell, ens fem fotos, amb elles, amb la directora ... petons, abraçades i cap al cotxe.

Està rebotat, està clar que nota que no és un dia normal... però li passa quan pugem al cotxe... es queda flipat, mirant per la finestra... jo tinc una sensació extranya, com de nostalgia... he agafat carinyo a aquest lloc. No tarda ni 5 minuts en adormir-se, a la meva falda...

Quan arribem a l'hotel es desperta, per tan, decidim que anirem a dinar, ell ja ho ha fet però nosaltres no... tot i que quan ens veu a la taula decideix que té gana, jajaja.... es fot un bon plat de llet amb cereals. Quan acaba, s'aixeca de la taula, veu el sofà, s'hi estira i en menys d'un minut ja ronca... així que el portem cap a l'hotel adormit i dorm dues hores de migdiada.

La tarda la passem tranquila, jugant... al vespre després de sopar, montem la mosquitera, preparem la llanterna per ficar-nos dins i comença el festival.... el tio flipa pepinos amb la llanterna i la mosquitera, comença a saltar al llit, cantant i rient, movent la llanterna amunt i avall... tardem estona en aconseguir que s'estiri i s'adormi, però és xulo, molt xulo... després d'una hora i mitja aproximadament, s'adorm... dorm tota la nit.

Jo aquella nit dormo poc... es fa extrany dormir amb un camacurt al costat, un camacurt que és el teu fill però que alhora és un perfecte desconegut.... m'adormo pensant que és la primera nit de la nostra vida... comença una nova etapa, una etapa de 3...

.

Ara vé nadal...

2010-12-24T15:42:00.002+01:00

ARA VÉ NADAL, MATAREM EL GALL, I A LA TIA PEPA LI'N DAREM UN TALL!

BON NADAL A TOTHOM!!

El nostre, serà especial.

Escudella catalana i botifarra

2010-12-13T09:03:00.003+01:00

Aquest va ser el primer àpat d'en M a casa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Un àpat ben català, bàsicament perquè els pares ho trobavem a faltar ... després dun bon entrepà de fuet que ens van dur a l'aeroport, clar!

Ahir diumenge vam arribar... després de 6 setmanes a Lagos.

Han set 6 setmanes, que malgrat semblin molt, ens han passat volant, molt molt ràpid, on hem pogut veure una petitiiiiiissima part del païs que ha vist néixer el nostre fill... un païs (o millor dit, ciutat, ja que de païs n'hem vist poc) al que a molts els costaria estimar per les múltiples incongruencies que existeixen en ell... però que a nosaltres no ens ha pas desagradat, segurament hi té molt a veure la part emocional que hi hem viscut.

Al arribar teniem un arbre de nadal a punt, a casa, ple d'estrelletes amb dedicatories de la familia.... ara l'acabarem d'adornar amb llumetes perquè el nadal sigui complet, i en M pugui fer un 'oooooooooooooooh' dels seus cada vegada que veu una cosa que li agrada. També ens van deixar un tió, que va fer en Roc, el seu cosinet.

Setmana d'adaptació

2010-12-06T15:30:00.003+01:00

La setmana després de conèixer en M va ser d'adaptació a l'orfenat. Anavem a passar el dia a allà, els veiem menjar, jugar, fer escola.... vam tenir la gran sort de que el nostre orfenat està molt cèntric i això ens va permetre poder visitar el nen tan al matí com a la tarda... ja que en orfenats que està més allunyat és impossible pel tema del tràfic (poseu Lagos al google imatges i veureu perquè).

Va ser una setmana dura per varis motius... i molt bonica per molts d'altres.

-El nostre fill estava molt prim, se li marcaven tots els ossets, de fet, era el més prim de l'orfenat. Sabiem que estava prim pel pès que ens havien posat a l'informe, pero veure-ho impacta.
-El nostre fill es quedava amb gana, i això que els donaven menjar 3 cops al dia (i a vegades 5)... però veiem que ell acabava primer que tots i es mirava els plats dels altres, sense dir res, sense demanar més... al finalitzar els donaven un got d'aigua... se'l bevia de cop sense respirar i notavem que quedava amb set. No els en tornaven a donar fins al següent àpat.
-El nostre fill al principi ens rebutjava... jugava amb nosaltres per obligació però notavem que li molestava la nostra presència... al matí que jugaven al pati la portava millor, però les tardes que les passaven dins l'orfenat veient la tele o jugant a l'habitació, notavem que incordiavem.
-Hi havia molts nens que si reclamaven la nostra atenció... de fet, tots menys el nostre... malgrat els fèiem cas, procuravem que en M veiés que allà estavem per ell i que només a ell li podiem fer cas.
-El tercer dia quan ens va veure arribar va córrer cap a nosaltres... a un metre del pare va caure i es va fotre de morros.... era patosillo corrent.
-A partir d'aquell dia, cada dia ens va rebre així.
-A partir del tercer-quart dia, quan ens despediem i li dèiem "see you tomorrow" es posava a plorar desconsoladament, se'ns trencava el cor.
-A l'hora dels menjars, estava concentrat menjant, però de tan en tan, girava la seva careta cap a nosaltres i ens regalava un somriure.
-Quan acabava de menjar venia corrent a nosaltres perquè el féssim volar pels aires.
-Cada vespres després de sopar, feien missa, a l'habitació, els/ens donaven una biblia i llegien una mica, cantaven i donaven gràcies a déu. En M passava bastant del tema... segurament va donar-se compte de que els seus futurs papis són ateus.
-Quan portavem uns dies a l'orfenat, quan agafava un conte s'assentava a la meva falda per llegir-lo... no em demanava que li llegís, simplement volia el contacte físic.
-També dies després, a les tardes, dins l'orfenat, dissimuladament ens conduia a una altra habitació i allà passavem la tarda els tres, tots sols... sense altres nens.
-Vaig estar un dia malalta, amb deshidratacio, em vaig marejar i vaig haver-me d'estirar dins l'orfenat... ell va demanar al seu pare de venir-me a veure i vam estar els tres dins... allà li vam poder donar aigua, ja que no estavem davant d'altres nens... es va beure uns 3/4 de litre de cop!!
...
i així podria seguir...

En definitiva, una setmana preciosa, contradictoria de sentiments, plena d'emocions... poder veure amb els teus propis ulls la vida que ha portat el teu fill no té preu, és incalculable... poder compartir tardes amb els que han set els seus amiguets durant els ultims mesos és preciós... i saber que malgrat les multiples carencies que ha tingut ell era un nen relativament feliç i adaptat a l'orfenat és maco i t'omple molt, ja que tenim multiples histories per explicar-li d'aquella setmana, la nostra setmana.

El dia 9 de novembre al vespre ens va arribar el paper del ministeri, el paper que ens donava permís per treure en M de l'orfenat malgrat encara no fós oficialment nostre.

S'apodera un altre cop de nosaltres la por, molta por.

.

Primera trobada

2010-11-22T17:02:00.005+01:00

Fa 3 setmanes que som a Lagos! Som a l'equador del viatge. Just el dia 3.11.10 feia 2 anys justos que entregavem la solicitud d'adopció.

Coneixem en M des del dia 3 de novembre. El primer moment va ser extrany, molt diferent a com l'havia imaginat. Feia encara no 24 hores que erem a Lagos i ens havien dit que fins el dia 4 no aniriem a veure'l... però com sempre aqui a Lagos, els plans van canviar i el xofer que ens estava portant als despatxos de la fundació que ens ha tramitat l'adopció, ens va portar a l'orfenat.

Al veure el cartell de l'orfenat, el cor s'accelera... no esperavem ser aqui fins demà!! Entrem amb el cotxe i veiem tots els nens al pati fent escola, entrem al despatx de la directora i ens preguntem què passarà ara... ens presentem amb la directora i ens diu que podem anar a fora, però que ens els mirem de lluny... som dues families.

Ens senyalen qui és... i la presidenta de la fundació, que ens acompanyava... passa davant nostre i comença a donar la mà a tots els nens, un a un... la seguim i fem el mateix, així és com fem el primer contacte amb en M... ell és tímid, enganxa la barbeta al pit i no aconseguim veure-li la cara... està clar que li han dit alguna cosa, ja que és l'unic que no es deixa donar la mà... li faig una caricia al braç i continuo amb el següent nen.

Continuen amb la classe i a ell se l'emporten per canviar-lo... em sap greu això, tan me fa que vagi amb l'uniforme... el que vull és naturalitat i emportant-se'l, ell nota que és el centre d'atencio.

Quan torna vé als nostres braços... està clar que li han dit que ho ha de fer... continua amb la barbeta enganxada al pit... ploro... penso que tindrem moltissima feina.

El deixem que continui a l'escola i que després jugui amb els seus amics... mica a mica ens acostem al seu joc, i al dels altres nens... el veiem riure!! Que fort! Juguem al tobogan, juguem a pilota... juga amb nosaltres!

Li anem deixant aire.. que jugui a estones amb els amics... estarem una setmana venint cada dia, no cal que l'agobiem més del compte.

Quan son les 12 els dónen una coseta per menjar a mig matí... un tros de brioix i llet amb cacau... i a les 13 marxen tots en fila cap al menjador... un menjador a l'aire lliure sota una carpa... els veiem menjar, amb una disciplina brutal, tots amb les mans netes, pregant abans de tocar el menjar i rentant-se les mans quan acaben...

EStem molt contents amb l'orfenat on ha viscut... és el més semblant a una llar que pot tenir un nen sense familia... joguines, menjar i carinyo (repartit entre molts nens, però carinyo al cap i a la fi)

A la tarda tornem... ens el baixen a ell sol... juguem 5 minuts però després decideix que no vol saber res de nosaltres... és dur, però l'entenem, així que decidim deixar-lo pujar a l'habitació a jugar amb els altres nens... ens ho mirem des de la distancia... notem que de tan en tan ens mira... deu pensar: 'encara són aquí aquests pesats?'

Quan acaben de sopar, a les 6... marxem... ells van cap a l'habitció. Demà tornarem.

.

Fent maletes.

2010-10-31T23:12:00.004+01:00

M'ha anat genial que els dos dies abans del viatge siguin festius, sino, no hauriem tingut pas temps de fer maletes.

'Crec' que no estic nerviosa... després dels nervis de tota la setmana per la feina, compres i documentació, avui estic relaxada, fent maletes sense presses, posant, pesant, traient i tornant a pesar... segurament ens deixarem alguna cosa, segur, però és igual... excepte la documentació, penso que no hi ha res imprescindible.

Se'm fa extrany pensar que d'aqui a tres o quatre dies coneixerem al que serà el nostre fill, per SEMPRE.

Si no falla res el coneixerem el dia 3 de novembre, dos anys justos després del dia que vam entregar la sol·licitud, no és una coincidència meravellosa?

Bé, marxem! dimarts marxem! marxem dos i tornarem tres!!!

I ja som al sisè graó!

Visat, ok! Bitllets, ok!!

2010-10-24T22:49:00.003+02:00

Tenim el visat, tenim els bitllets! Ja només falta que passin 8!! dies i estarem dalt d'un avió, carregats de bultos i carregats de nervis amb destí: Lagos.

Estem molt contents... sempre he pensat que l'espera més complicada és la que passa entre l'assignació i el viatge... per sort, nosaltres només n'haurem hagut d'esperar 15... tot un privilegi.

Sabem que el nostre fill està a un dels millors orfenats de la ciutat i que per tan, està ben cuidat... tot i així, les ganes de que arribi el dia 2 són cada cop més besties. Tenim ganes de que la carona tímida es converteixi en una carona alegre i riallera...

Tinc por, tinc por de que li fem por, de que no ens accepti... de que li costi entendre que no li volem cap mal i que tots aquests canvis que viurà en breu són pel seu bé, perquè com tots els nens del món, té dret a una familia i nosaltres serem la seva.

Falten 8 dies... 8 llargs dies que passaran lents emocionalment però ràpids físicament... he de deixar enllestida feina que en condicions normals faria en un mes... i la he de fer, no sé com, però la he de fer...

Uffffff.... és molt fort tot això, va a velocitat de vertígen... és molt curiós que després de tant temps d'esperar ara haguem de córrer, és paradoxal.

Un mes mogudet.

2010-10-20T20:53:00.006+02:00

8.9.10 Vam rebre una trucada de la ecai, havien sabut que des de Nigèria, el MYSDD ja estava estudiant el nostre expedient i que per tan, tindriem assignació en un mes aproximadament.

5.10.10 Baixón. L'ecai ens informa que el MYSDD està una mica colapsat i que creuen que la nostra assignació encara pot tardar uns 2-3 mesos.

10.10.10 El que havia de ser un cumple 10 es converteix en un cumple normal.... no bufo les espelmes amb la foto del meu fill/a. Si que bufo les espelmes demanant un desig...

11.10.10 A ultima hora de la tarda arriba la proposta d'assignació!! les espelmes del pastís eren màgiques, fan cumplir els desitjos.

11.10.10 Diarrea tota la nit. :)

12.10.10 Tot el dia enganxada al telefon... jo soc partidaria de no dir res a ningú, en Manel diu que ho hem de dir a tothom... guanya ell, ho diem a tothom.

16.10.10 Coneixem al que es convertirà en fill nostre, per sempre. És un nen i té 2 anys i 3 mesos. Ens enamorem d'ell. Acceptem la seva assignació.

Avui i els pròxims dies: preparem maletes, papers, bitllets... marxem (si tot va bé) el dia 2 de novembre. Estarem un mes i mig fora. Estic cagada, nerviosa, emocionada. La meva productivitat a la feina és nula.

.

ASSIGNATS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2010-10-17T14:02:00.003+02:00

AHIR VAM ACCEPTAR LA PROPOSTA D'ASSIGNACIÓ DEL NOSTRE FILL.

ÉS UN NEN, TÉ 27 MESOS I ÉS EL NEN MÉS GUAPO DE NIGERIA!!!!!

ESTEM FELIÇOS!!!

Ja som al cinquè esgraó!!

Moren 400 nens a Nigèria per enverinament.

2010-10-07T00:24:00.002+02:00

Diamants, coltán, petroli... or.... què més necessitem els de l'anomenat primer món per carregar-nos l'anomenat tercer món?

El plom i el mercuri han matat a més de 400 nens al nord de Nigèria, la majoria menors de 5 anys, segons fonts de 'medicos sin fronteras', tot i que es sospita que poden ser més ja que molts d'ells no acuden als serveis mèdics pensant que és malaria.

Segons els estudis realitzats, l'aigua per beure no compleix amb lo establert per la OMS, a més de que els estanys, almenys un riu i la terra estan contaminats per plom i la concentració de mercuri (un metall usat per l'extracció de l'or) a l'ambient és 100 vegades més alt del què estableix l'organisme de salut.

L'extracció d'or de les mines, entre d'altres minerals, és la causa principal d'aquesta contaminació, ja queen molts casos els miners s'emporten el material a casa per fer-ne una selecció.

L'enverinament per plom, malgrat que pot ser tractat, provoca danys irreparables en el sistema neurològic dels nens. Causa reducció de la capacitat intelectual, trnastorns de conducta i pèrdua de control dels muscles .

La ONU alerta també que aquesta contaminació és una amenaça pels nens que encara no han nascut, ja que passa directament a través de la placenta.

El problema està lluny d'acabar-se "s'ha de netejar la zona per evitar que l'aigua i el terra es segueixin contaminant. A més la situació es seguirà produint ja que la població desconei el risc d'extreure i processar de manera indeguda les roques amb plom"

Nollywood

2010-09-21T15:39:00.004+02:00

Nollywood es la industria nigeriana del vídeo domèstic. Sense cap ajuda oficial ni extrangera, ha superat tan les produccions americanes de Hollywood com les de Bollywood, la indústria cinematogràfica de la Índia. Amb una producció anual de més de 1200 llargmetratges en vídeo, Nigèria s'ha convertit en el primer productor mundial de pel.licules.

Segons el diario Nigerià, The guardian, aquest fenòmen ha surgit a causa de la inseguretat i la debilitat de la moneda local, la naira, davant del dòlar, que impossibilita una producció per grans sales de cinema. A Nollywood coexisteixen pel.licules de tots els gèneres realitzats amb uns minusculs pressupostos.

Els protagonistes acostumen a ser objecte de persecussions extraordinaries, victimes d'inverosímils encantaments o gigantesques catàstrofes, amb un tema recurrent: l'esterilitat de la dona. A les pel.licules filmades al nord, haussa i musulmà, és un imán qui serveix de guia espiritual. Al sud cristià, sovint es tracta d'un pastor que dóna consol o expulsa els dimonis i s'hi enfronta, ell o la protagonista.

La popularitat d'aquestes pel.licules no para de créixer als paisos de l'àfrica subsahariana. Un dels motius és el baix preu de les pel.licules i dels reproductors. Les televisions locals també s'han implicat fent que Nollywood es faci popular.

El public s'identifica molt amb les llengües, intrigues i dilemes diaris dels protagonistes de les pel.licules, aquest fet ha suposat també un àuge a la industria d'aquest cine.

Avui en dia, d'una pel.licula poc interessant de Nollywood se'n venen una mitjana de 20.000 copies.

Alguns títols que buscaré per veure:

-Living in Bondage (Viure en l'esclavitud), de Kenneth
-Igodo, Land of the Living Dead (Igodo, terra de fantasmes), de los directores Don Pedro Obaseki y Andy Amenechi.
-Ninety degrees (Noranta graus) de Mark Kubare.

i segur que en trobaré més.

Gràcies Jordi per parlar-me de Nollywood.;)

El racisme explicat a la meva filla

2010-09-09T15:46:00.003+02:00

L'escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun a través d'un diàleg amb la seva filla ens parla dels motius profunds que porten a les persones a comportar-se de manera racista.
Preguntes tan dificils de respondre com: Què és el racisme? Per què tenen por els racistes? Què és el colonialisme i quines conseqüències té? Som racistes de naixament? Tahar Beb Jelloun les desenvolupa de manera hàbil tot i que no fàcil de manera que el resultat és un llibre valent, senzill i clar, destinat al públic bàsicament de 8 a 14 anys tot i que és una lectura recomenable també pels adults.

Un fragment:

-Digues, papà, ¿què és el racisme?
-El racisme és un comportament bastant estès, comú a totes les societats, que desgraciadament s’ha tornat banal a molts països perquè arriba i ningú se n’adona. Consisteix a desconfiar de les persones que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, i fins i tot a menysprear-les.
-Quan dius «comú», ¿vols dir «normal»?
-No. Que un comportament sigui corrent no vol dir que sigui normal. En general, l’home té tendència a desconfiar d’algú diferent d’ell, per exemple un estranger. És un comportament tan antic com l’ésser humà. És universal. I li passa a tothom.
-Si li passa a tothom, jo podria ser racista!…

L'he llegit per recomenació de la nostra neboda, la Laura, que estudia treball social i que espera amb molta il·lusió el seu cosinet/a.

.

Brot de cólera a Nigèria

2010-08-29T12:00:00.000+02:00

Font: Europapress.

El brote de cólera en Nigeria ha terminado ya con la vida de al menos 352 personas, mientras que el de sarampión ha acabado con 83 durante los ocho primeros meses de este año, según los diarios locales que señalan que hay al menos 6.437 infectados por cólera y 5.037 de sarampión.

Según el Ministerio de Sanidad del país, aunque la mayor parte de casos de cólera se ha dado en las zonas noroeste y noreste, la prueba epidemiológica indica que todo el país está en riesgo, mientras que la epidemia de sarampión ya se extiende por todo el país.

De acuerdo con el Ministerio de Sanidad, los resultados de laboratorio realizados hasta el omento han sido corroborados por investigaciones independientes de la organización humanitaria Médicos Sin Fronteras (MSF), informa el nigeriano 'The Guardian'. Entre los planes para contener la epidemia de cólera, el Ministerio ha prometido distribuir y preposicionar medicamentos de emergencia y materiales para así poder dar una respuesta rápida.

Según el presidente de Iniciativa por Agua Segura de la Comunidad Africana, Ale, indicó que el Gobierno debe promulgar una ley que regule el uso de agua como parte de las medidas para tratar el problema.

Mientras, la responsable estatal de Sanidad, Charity Shekari, aseguró que los trabajadores sanitarios ya han sido desplazados a las zonas afectadas para contener la situación, y subrayó que los equipos técnicos compuestos por miembros locales y de diferentes agencias de Naciones Unidas ya han sido puestos en alerta para que evalúen e informen de posibles casos de epidemias, recoge 'Nigerian Tribune'.

Al precipici!!!!

2010-08-25T23:02:00.003+02:00

Just avui fa 6 mesos que el nostre expedient quedava registrat al MYSDD. Aquell dia em vaig proposar moltes coses, una d'elles i la més important va ser que volia arribar a avui relaxada, amb energia i amb la mateixa il·lusió que aquell dia. Les dates aproximades d'assignació són de 6-9 mesos des que l'expedient es registra al MYSDD (evidentment parlem de nens i no de sabates, així que no es pot parlar mai amb exactitud més enllà del què diuen les estadistiques de les anteriors adopcions).

Y ho he aconseguit, estic relaxada, amb energia i amb il·lusió.

Cada dia 25, de cada mes, hem sortit a celebrar aquesta data, la 25... sigui dinant junts algun menú o sopant por ahí si queia en cap de setmana... hem anat descomptant mesos amb il·lusió, sempre posant-nos com a meta el dia d'avui i no el dia de l'assignació... i m'ha passat una cosa curiosa... avui no sento res especial!!!! m'estaré tornant insensible? cada mes estava eufòrica, avui no... avui em sento com en un precipici, mirant el paisatge que m'ofereix però sense saber què fer un cop arribat a ell... em tiro? torno enrere? em quedo aqui?

Pot passar una setmana o poden passar 6 mesos més fins que ens assignin... vull i puc portar-ho igual de bé que fins ara , però també sé que el meu coco va per lliure i que sap perfectament que ja hem descomptat 6 d'aquells 6-9 que ens il·lusionaven. I com més s'acosta... més por tinc.

.

Enfilats al bus.

2010-08-11T15:58:00.006+02:00

Per moltes ganes que li tinguis a un viatge, per molt bé que ho estiguis passant, sempre hi ha un dia en el que dins del viatge, tens un altre viatge, pesat... aquell llaaaarg dia que et tires dins l'avió fins arribar a destí, o aquelles eternes hores que passes dins d'un bus per arribar al racó del que t'has encapritxat... petits viatges que són necessaris perquè el viatge general sigui complet, que mentre els vius se't fan inacabables però que després passen a formar part de la màgia del viatge, sense ells el viatge no seria igual...

I així estem ara, enfilats al bus, el bus de l'espera... el de l'espera llarga i eterna que a estones passa ràpid i d'altres desespera...

Així que intentem prendrens el viatge amb calma, al cap i a la fi viatjar és un plaer. No volem desesperar pensant només en arribar al destí perquè arribariem estressats. Per això, hem de fer del viatge, per llarg que pugui ser, part de la nostra experiència de viatjar.

Piel color miel

2010-07-31T15:36:00.002+02:00

Me'l vaig comprar ahir a la tarda, per tenir lectura per l'estiu... ja l'he acabat!! Les 296 pàgines em van durar dues hores!

Fa reflexionar, fa riure, fa posar trist... és molt recomenable. Està escrit en forma de còmic, però és per adults.

L'adopció vista des del punt de vista del nen, ja adult, de com l'afecta la ferida de l'abandó al llarg de la seva vida... és molt curiós llegir d'un adult adoptat moltes de les coses que has llegit en llibres d'adopció escrits per psicòlegs.

Sinopsis: JUNG, famoso dibujante de cómics, relata en esta conmovedora autobiografía qué supuso para él quedar huérfano a los 5 años en Corea y ser posteriormente adoptado por una familia belga. Recuerdos a veces tristes, a veces hilarantes de una infancia y adolescencia problemáticas que nos enseñan mucho de este artista... y de todos los niños adoptados en general.

Madres e hijas, la pel·licula

2010-07-06T20:40:00.003+02:00

La sinopsis de la pel·licula és la següent:

Drama centrado en tres mujeres: una mujer de unos cincuenta años (Annette
Bening), la hija (Naomi Watts) que dio en adopción 35 años atrás, y una mujer
afroamericana (Kerry Washington) que quiere adoptar un niño. Mother and Child es
la historia de tres mujeres y sus principales relaciones amorosas: con sus
hombres, con sus hijas y con sus propias madres. Ante la insistencia de su
madre, Karen abandonó a la niña que tuvo con 14 años. Ahora, 36 años después,
mientras sigue lamentando la pérdida de su hija, encuentra a un hombre que está
dispuesto a darle una familia y aportar un poco de alegría a su vida. Elizabeth
es aquella niña, que ahora lucha con sus propios problemas de familia,
sexualidad y poder. Ella también tiene la capacidad de amar, pero será necesario
que se quede embarazada para que aprenda a adorar a otra persona. Lucy cree
estar preparada para ser madre. Su propia madre será fundamental mientras Lucy
aprende a cuidar a la hija que siempre ha querido tener. Mother and Child trata
de las elecciones que hacemos, las oportunidades que perdemos y el poder del
lazo irrompible entre madre e hijo.

Vaig sortir tocada de la peli... em va costar dormir i vaig estar donant voltes al tema....

Penso que toca molt bé varis temes... el d'una mare biològica (sovint la gran oblidada), el de l'abandó (la ferida primària) i el d'uns futurs pares adoptius.

Molt molt recomenable... només l'hi vaig trobar un petit fallo al principi que amb el pas de la pel·licula va quedar en un "no res".

No deixa indiferent, gens. Estic convençuda que el director, o està vinculat amb l'adopció o s'ha documentat molt molt molt bé.

.

Desig nº 101

2010-07-06T20:01:00.001+02:00

Els meus tiets, Pep i Fina, ens van regalar el desig 101!!

Molt emocionant!!!!!

Moltes gràcies tiets!

Desig nº 100!!! La millor familia del món.

2010-06-25T16:22:00.004+02:00

El desig 99 era especial, el 100 també!! Ens el van regalar els meus cosins la Mireia, l'Albert i la seva filla, la petita Ona que naixerà al setembre.

El desig és un conte, publicat en un àlbum hoffman. Preciós... quina plorera em va entrar...

Poso les fotos de l'àlbum tot i que per privacitat he tatxat les cares de les fotos de la meva familia.

Clicant sobre la imatge podreu llegir el conte.

.

Desig nº 99

2010-06-24T22:37:00.005+02:00

La tieta del nostre fill/a, la meva germana, ens ha regalat el desig i el retall de tela 99... és un desig dels que no podia faltar a la manta, però que es feia esperar... i ha arribat!!

I quin desig!!!! En comptes d'una targeteta ens ha fet un mòbil per penjar a la seva habitació. Xulo xulo xulissim!!!!!!!!!

Gràcies Ester!

Shell a Nigèria.

2010-06-13T16:33:00.007+02:00

La fuita de BP al golf de Mèxic té un gran ressò mundial per la catàstrofe mediambiental que provoca i els milers de famílies que afecta. Però hi ha altres parts del món oblidades que pateixen des de fa anys desastres similars. Un dels casos més flagrants: Nigèria. A l'àrea del delta del riu Níger, on hi ha els principals pous petrolers, són molt habituals els vessaments. Segons xifres del govern, n'hi ha hagut més de 7.000 entre el 1970 i el 2000. Els ecologistes asseguren que la xifra és molt superior i denuncien la impunitat amb la qual hi treballen les multinacionals estrangeres.

A Nigèria el petroli és el primer generador de riquesa, però també de tragèdia. Més de 50 anys de vessaments de petroli al mar estan provocant una catàstrofe ecològica i han deixat sense subsistències més de 20 milions de persones.

A l'àrea del delta del Níger hi ha vessament cada any. Això perjudica els pescadors, que es lamenten que al riu ja no hi ha peixos. La població pesquera d'Ogoni en culpa la petrolera Shell i el govern del país. Asseguren que Shell no ha revisat l'oleoducte que recorre la zona des de fa temps i que s'ha rebentat. Els ecologistes denuncien que el govern del país no vol veure's implicat directament o políticament amb el que fan les companyies petroleres perquè el seu negoci és el que alimenta gran part de la població.

La companyia es defensa perquè en part els vessaments són originats per factors externs a les empreses. Primer, els lladres de petroli, que foraden el conducte per robar combustible. I segon, els sabotatges a les instal·lacions petroleres. És una manera de lluitar contra el govern i els seus aliats occidentals, que es queden amb el benefici que genera el petroli.

Nigèria és el primer productor de petroli de l'Àfrica. Tot i així, la immensa majoria de la població viu en la pobresa.

És trist, molt trist, que passin coses així, jo em sento impotent, indefensa i sobretot em fa fàstig pertànyer a l'espècie humana "blanca i rica"... com sempre quan alguna cosa passa al primer món se'n fa ressò a tot arreu, però quan passa a un païs negre i pobre... que els donguin pel cul! en quina merda de món vivim?

La meva negrita... vigilant el món.

2010-06-10T23:05:00.003+02:00

El MÓN té vigilant, és la Fiti, la meva negrita... és l'encarregada d'inspeccionar qualsevol cosa nova que fiquem a la que serà l'habitació del nostre fill/a.

El món, aquest món va ser un regal de l'Eva i en Pep, amb qui vam compartir una vetllada molt agradable el dissabte passat a casa seva. Segur que repetirem! Hem de celebrar moltes coses.

He llegit en algun llibre que les agendes d'amistats es renoven quan es decideix adoptar, que entra gent nova però que també en marxa... estic molt contenta de poder dir, que de moment (excepte en un cas molt concret) només l'estem ampliant... i molt!

.

Coses que agraden a en Jakob Jakob

2010-06-06T10:09:00.003+02:00

3 mesos he estat esperant aquest llibre...(el vaig encarregar per celebrar que el nostre expedient havia arribat a Nigèria) està clar que ser de poble té les seves conseqüències i una d'elles és aquesta, no tenir llibreries suficientment grans com per tal de que et serveixin ràpid... al final abacus me l'ha trobat en dos dies, menys mal!

Coses que agraden a en Jakob Jakob, editorial Cadí, d'Eugènia Curto Lledó.

A en Jakob Jakob li agrada molt la pluja i saltar damunt els bassals, també li agrada el menjar picant de l'Àfrica, el lloc en el qual va néixer. A en Jakob Jakob no li agrada dir adéu. Però ho va haver de dir a la Molu i a en Daniel el dia que la seva mare adoptiva va anar a recollir-lo... Tampoc no li agrada la nit, però cada cop que es desperta enmig de la foscor, la mare s'està amb ell fins que es torna a adormir...

Un conte molt maco, que tracta l'adopció des del punt de vista del nen, de com s'ha d'adaptar a la nova vida... de com ha de dir adéu a les coses que li agradaven i a les que no de la seva vida a l'àfrica i de com ha de dir hola a les coses que li agraden i a les que no de la seva nova vida...

Fotos barnàfrika

2010-05-29T13:52:00.007+02:00

Aquest any si que vam pensar a endur-nos la càmera.
Barnàfrika 2010

Concert de Bino Barros de Cabo Verde

Demostració de lluita africana entre Senegal i Gambia... van empatar.

Demostració de dances de percussió africana per Nalle Club de Costa d'Ivori.

Pell de Llarinté, cua de tiré

2010-05-25T23:01:00.002+02:00

En Mamadou i la Kumbà esperen un fill, és el primer i estan molt contents. Els
dos però hauran de passar moltes peripècies per tal de complir les seves
promeses. Aconseguir una pell de LLARINTÉ (lleó) i una cua de TIRÉ (girafa).

Aquest és el conte que vam comprar diumenge a Barnàfrika, és un conte tradicional Mandinga (grup ètnic d'africa occidental).

M'agrada Barnàfrika, és un afrofestival petit, senzill però on sempre trobem algun tresor ... aquest any hi havia un stand d'una associació de nigerians, en concret, de Lagos... evidentment és on vam dinar.

S'hi ha d'anar a la tarda, que és quan s'anima el festival... lluita africana, música, dances... i sobretot molta molta diversitat.

A part de tot això, cada any hi he conegut algú del mon blogger... Monika, Marta... un plaer!

Barnàfrika 2010

2010-05-20T16:12:00.003+02:00

Per segón any consecutiu, aquest cap de setmana visitarem Barnàfrika.

Música, gastronomia, dances, contacontes...

El programa complet és aquí.

.

Negre de merda

2010-05-12T16:10:00.006+02:00

El racisme explicat als blancs.

És el llibre que em vaig autoregalar per Sant Jordi. M'agrada el seu autor, em va atreure molt el títol i sobretot em va cridar l'atenció el què va dir en Matthew Tree (l'autor) en una entrevista que deia més o menys així "el què més em va agradar d'acabar el llibre és que vaig poder sortir del fastigós món del racisme"

Em fa molta molta por el racisme, potser estic obsessionada, no sé... però em fa por. Per això em vaig comprar el llibre per veure si en podia treure alguna cosa positiva, i sí, n'he tret coses... el què més greu em sap és que qui hauria de llegir aquest llibre, no ho farà.

"racista" és a la vegada un dels afronts més comuns i una de les acusacions refutades amb més vehemència. ARa bé, què vol dir, de debò, ser racista?
Aquest llibre aclareix d'on ve el racisme i el defineix. Parla dels que hi creuen i de les seves victimes. Distingeix entre el racisme envers els col.lectius humans considerats inferiors ("negres, etcètera) i el racisme envers els col.lectius considerats inteligents alhora que aliens i malèfics ("jueus, etcètera") S'hi descriuen alguns exemles, sovint poc coneguts, de què passa quan les idees racistes es posen en pràctica, concretament a Anglaterra, els EEUU, Europa de mitjans delsegle XX... i a Catalunya.
Aquest llibre també ofereix una explicació històrica de l'aparent "superioritat" del poble europeu (la font principal de tantes actituds raciste). En fi: es tracta d'un llibre contundent, xocant, revelador, ben documentat i gens demagògic, que va al fons d'un fenomen que ens a fecta a tots. Encara.
.

La herida primaria

2010-05-12T15:54:00.003+02:00

Un llibre molt recomenable per entendre la ferida de la separació del nen amb la seva mare biològica. La ferida primària.

El planteamiento de este libro - del que se han llevado a cabo 13 ediciones
(en inglés) - puede calificarse de sorprendente, ya que no se limita a
exponer la dinámica que se presenta en el momento de la adopción, sino que va más allá y habla de los períodos prenatales y perinatales, y de los intercambios que han tenido lugar durante los mismos, dando especial importancia a la relación madrehijo y a la pérdida que representa la separación entre ambos. Por ello, aborda la adopción desde un punto de vista diferente al que estamos
acostumbrados, ya que todas estas circunstancias que hemos mencionado son muy importantes para el desarrollo del bebé y para la cualidad de su integración en
la nueva familia.

La autora es madre de una hija biológica y otra adoptada. Esta circunstancia influyó de manera decisiva en su manera de considerar la adopcion. Al adoptar a su segunda hija pensó que su crianza transcurriría de manera bastante similar a la de su hija biológica, pero la dinamica de la relación que se estableció fue muy diferente, sobre todo debido a la ansiedad de la niña respecto al miedo a ser abandonada de nuevo, con todas las consecuencias que de ello se derivan. Esta fue la razón principal que le movió a escribir este libro.

És de l'editrial Albesa. Fa un mes quan el vaig comprar encara no era a les llibreries, ara imagino que ja si.

Els déus de Nimo.

2010-05-03T23:01:00.005+02:00

Hi ha regals que et fan posar la pell de gallina, i el d'avui ha set un d'aquests.

Un conte "els déus de Nimo" una petita joia! un conte bilingüe escrit en CATALÀ i IGBO (una de les tres llengües més parlades a Nigèria). Un conte Nigerià que parla dels costums i tradicions de Nigèria.

Simplement genial!

Mil gràcies Laura.

La innocència del petit de la familia...

2010-04-30T15:20:00.006+02:00

Quan vam començar aquest viatge, el meu nebot, en Roc tenia poc menys de 2 anys, quan parlavem de que tindriem un fill, em tocava la panxa.

Vaig començar a buscar contes que ilustréssin l'arribada del seu cosinet, per tal de que mica a mica pogués anar entenent com seria l'arribada del nostre fill. De seguida em vaig donar compte que el què li quedava molt clar és que el nostre fill/a seria negre, però continuava tocant-me la panxa cada vegada que parlavem d'ell.

El pròxim setembre naixerà un nou membre de la familia, una nena, que si que sortirà de la panxa. Serà la cosineta tan d'en Roc com del meu fill/a, en Roc li parla i escolta la panxa per veure si la sent.

Fa un mes, estavem tota la familia a punt de començar a dinar, parlavem de la nena i de com li estava creixent la panxa ja a la meva cosina quan de sobte, en Roc es gira i em demana: "i el teu fill ja ha nascut?"

Els sentiments es van ajuntar de cop... no vaig saber gaire què contestar-li excepte que no ho sé... la resposta li va semblar correcta ja que va continuar jugant. Suposo que un dia o altre hi tornarà...

Em va fer molta il.lusió veure que si, que ara ja si que ho té clar!

Diversitat, som diferents, únics i especials.

2010-04-23T22:59:00.003+02:00

Si hi ha alguna cosa que m'encanta comprar durant aquesta llarga espera són llibres i contes per ell/a... i avui que és Sant Jordi no podia ser menys... i l'escollit ha set aquest, un llibre sobre la diversitat, que com més me'l miro més m'agrada.

Hi ha dues persones iguals?
Es poden tenir dues mares?
Podem llegir amb els dits?
Quins són els nostres drets?
...

Parla de les nostres diferències, tan emocionals com físiques, de com som únics i especials per ser com som... parla del nostre ADN, de perquè som així però també parla de com ens podem assemblar a algú sense tenir els mateixos gens... parla del racisme i la inmigració, de quins motius poden fer que algú hagi de canviar de païs o de lloc on viure i de com ens podem ficar a la seva pell per entendre'ls una mica... parla dels diferents tipus de familia, de que hi ha famílies de dos pares o dues mares, families monoparentals, families d'acollida, families adoptives... parla de les religions, explica els tipus de religions que hi ha.... parla de les minusvalies físiques i psiquiques, del llenguatge de signes, dels nens soldat ...

... i tot això sense donar més importància a una cosa que l'altra. Segurament tardaré anys a treure-li tot el fruit... no és un conte per nens massa petits, però crec que és un llibre que m'acompanyarà bastant per treure idees per fomentar l'autoestima del nostre fill/a.

A més vé acompanyat per un joc on els nens (o jugadors) s'han de posar a la pell del seu amic o amiga per encertar les preguntes.

.

African dishes.

2010-04-19T22:43:00.010+02:00

Alloko amb salsa de tonyina, attieke amb pollastre i peix, postres de iogur amb mill i per beure bissap i beguda de jingebre de nom impronunciable!

No només hem menjat això aquest cap de setmana sino que a més a més hem après a cuinar-ho.

La cuina africana... una altra de les coses que "per un fill es fa tot" perquè... odio cuinar!! Però m'encanta acostar-me a àfrica i la cuina és una part important d'aquest desconegut continent.

Estava tot bonissim, i la companyia com sempre... genial! Fa just un any vam fer la calçotada on ens vam conèixer... ahir ja érem dos més... serem els tres que falten l'any que vé? segur que sí!!

fregint l'alloko...

l'alloco a taula...

preparant l'attieke...

l'attieke a taula...

el pollastre i el bissap...

les orades...

bon profit.... mmmmmmmmm

.

Un diumenge africà...

2010-04-14T23:08:00.003+02:00

Heu vist quin awale més maco???? és etíop. Dues personetes amb qui compartirem moltes coses d'ara en endavant ens l'han portat del seu recent viatge a Etiòpia.

Ja forma part del menjador de casa...

Ens va agradar moltíssim, és un objecte d'aquells que sempre deiem... "l'hem de comprar", ara ja no cal.

Però per si això fós poc... també van dur un regalet pel nostre petitó/na, un conte "la kaputxeta negra i el lleó ferotge" la versió africana de la caputxeta vermella, preciós, molt molt maco...

Moltissimes gràcies! Vam passar un dia molt agradable... esperem repetir molt aviat.

Vam rematar el dia dinant alloko, és la tercera vegada que el cuino i ja començo a ser-ne experta, jeje... el d'aquest diumenge és el que m'ha quedat millor amb diferència (ho sento pels que vau haver de menjar-ne les altres vegades, jajaja) i vam visitar l'exposició "àfrica, bressol de les cultures" una vista i reflexió contemporània d'un continent mil·lenari. Es pot visitar al museu de l'art de la pell de Vic fins el dia 18 d'abril.

Respecte el procés... tinc el blog bastant abandonat, però és que l'espera està essent molt tranquil·la, potser massa? no sé... estic en un punt molt passiu, molt tranquil, sense nervis, sense presses... s'està bé així.

.

Desig nº 98

2010-04-14T23:03:00.001+02:00

Fran i Elisabeth, que esperen el seu bombonet d'Etiopia, ens envien aquest desig tan bonic...

És el 98.

Moltes gràcies família.

Desig nº 97

2010-04-14T23:02:00.001+02:00

Des del costat de casa arriba el desig 97, de part de la Judith.

Ens ha agradat molt, moltes gràcies.