English for little people

L'idioma matern d'en M a part de l'Igbo és l'anglès. Està clar que l'Igbo serà dificil mantenir-li (tot i que conec un igbo alt, guapo i inteligent que de tan en tan n'hi parlarà) però si que ens agradaria que no perdés l'anglès.

Fa tres setmanes que en M i jo anem a classes d'anglès... bé, el que hi va és ell, jo li faig companyia. Una hora a la setmana.

Canten, expliquen històries i aprenen anglès jugant... és una academia en la que podem anar els pares, tot i que a l'edat d'en M els nens ja van sols... els vam explicar el cas i els vam comentar que no voliem de moment deixar-lo sol, sense nosaltres (encara que només sigui una hora setmanal) i s'han ajustat als nostres plans i fem les classes particulars.

Com que en M ja parla anglès i com que el temari dels 2 anys que és el que li pertocaria parla de xumets, biberons, etc... (temes que a ell li són desconeguts) i donat que hem començat a mig curs, hem començat pel tercer trimestre del curs dels 3 anys... si anem bé, ens agrada i ell disfruta, l'any que vé ja podrà anar sol amb el grup dels altres nens i tornarà a fer el curs dels 3 anys, començant des del principi, encara que el tercer trimestre el repetirà...

L'acadèmia és http://www.kidsandus.es/

A part, la poca tele que mira, la mira en anglès... els dibuixos o alguna pelicula.

A vegades em sap greu que això pugui fer que el català el porti una mica més enrere... però hem decidit prioritzar que no perdi la seva llengua materna i tot i així sorpren i fa riure, que el què fa un mes era un 'dog' (s'enfadava si li deies que era un gos) ara a classe d'anglès quan li ensenyen la foto d'un dog, contesta 'gos!!' jajaja

.

Despedida....

El dia 8 de desembre, quan ja feia un mes que viviem a Lagos amb el nostre fill, vam anar a l'orfenat a despedir-nos... no era obligatori però teniem ganes de fer-ho. Quan miravem fotos en M recordava perfectament tots els noms dels nens, parlava bé del lloc i creiem que una despedida podria anar-li bé.

Vam valorar molt si podria ser contraproduent per en M però tots els indicis que ens donava ell, era que no, que no li faria mal, sino bé... i efectivament, així va ser. També cal dir, i no em cansaré de dir-ho, que aquell orfenat era el més semblant a una llar que un nen sense pares pot tenir.

Quan vam arribar, en M estava seriós, s'agafava fort a nosaltres, però estava tranquil... vam entrar a saludar a l'encarregada i la directora però estaven reunides amb els pares de la D, una nena que ara viu a Dinamarca i que va ser adoptada els mateixos dies que en M. Així que vam decidir sortir al pati, a veure els altres nens, mentre feien classe... tots ens van rebre amb un gran somriure, tan nens com cuidadores... els nens cridaven en M amb il.lusió i les cuidadores se'l miraven amb una cara que tardaré en oblidar... va fer un canvi espectacular durant aquell mes i elles ho devien notar...

Poc a poc en M es va anar deixant de la meva mà... tenia curiositat per tornar a veure els seus amics... haviem pactat amb ell que les joguines que haviem comprat a Lagos perquè jugués durant l'estada a l'hotel les deixariem pels seus amiguets i així ho va fer, ell tot solet, amb un somriure tímid es va acostar i els hi va donar... em va cridar, 'mama, vine'... així que el vaig acompanyar en aquest moment en que s'ajuntaven les seves dues vides, la del passat i la del futur... ens vam asseure a terra i vam jugar, tots junts.

Al cap d'una estona vam entrar a dins, la directora el va abraçar, li va fer petons, se'l va mirar... estava molt contenta de veure'ns.

Ens tenien preparada una sorpresa... van posar música i van ballar, vam ballar... tots!! petits i grans... quina festa de despedida més bonica!!! Al acabar la música, nosaltres ens vam quedar una estona parlant amb la directora i als nens els van donar galetes i sucs, en M ja s'havia relaxat del tot, corria amunt i avall per tota la casa, amb els seus amics, com abans...

Hi ha una cosa que em va sorprendre... en M no es va acabar el suc... va venir i em diu, té mama, finish!! un mes enrere, hagués estat impensable que deixés un suc a mitges, l'ansietat pel menjar i la beguda començaven a desapareixer!!!

La Marta, m'havia enviat unes samarretes per deixar a l'orfenat... les vam regalar i la directora es va posar molt contenta... en aquest orfenat els nens van amb uniforme (samarretes totes iguals) per tan, això significava tenir un nou uniforme... va proposar posar-lis la samarreta a tots i fer-nos una foto.... màgica foto!! foto que en M recorda amb carinyo, la mira i la remira, recorda els noms dels seus amics... i jo... jo, quan la veig, m'emociono... recordo cada nom, cada mirada.

Vam portar globus amb formes de peixos... els vam donar als nens, aquesta si va ser una foto dificil!! La directora es va entossudir en que l'haviem de fer... feia ventet, els nens deixaven anar el globus, el vent se'ls enduia i la foto era impossible... vam riure!! tots!!

Vam aprofitar per tornar a l'habitació d'en M, allà sols, els tres... ens vam tirar fotos al seu bressol, a l'habitació, al racó dels contes...

La Carol, la cuidadora encarregada... em va demanar un pen drive... em va gravar toooooootes les fotos que tenia d'en M des del dia que va arribar fins el dia que va marxar... no són moltes però són un gran tresor. Ens ha donat una idea de la magnifica feina que han fet pel nostre fill. Mai mai mai els hi podré pagar.

L'hora de marxar, en M, va pujar al cotxe sense problemes... em va quedar clar que ell havia entès que això era una visita de cortesia, que no es quedava allà... mentre el cotxe marxava les llàgrimes em van saltar (i ara hi tornen), tots els nens ens deien adéu amb la mà, tots juntets, quiets, dient adéu M... i en M dret al seient de darrera, mirant pel vidre i dient adéu amb la mà, content, molt content. BYE BYEEEEE.




.

És de la panxa?

Avui hem anat al parc a les 5 de la tarda, gairebé sempre hi anem als matins i no hi ha mai nens perquè són a l'escola, però avui aprofitant que en M s'ha llevat aviat de la migdiada hem anat a aprofitar l'estona de sol que quedava al parc del costat d'una escola.

Només d'arribar se m'acosta una nena corrent:

Nena: hola, ha nascut de la teva panxa o és adoptat?
Jo: és adoptat
Nena: ah! i ha continuat jugant amb els seuse amics, però sense treure'ns l'ull de sobre.

Al cap d'una estona, en M estava berenant un iogurt al banc i sento que li diu a la seva mare:

Nena: mama, aquell nen és adoptat
Mama: (no he sentit què deia)
Nena: li puc dir?
Mama: com vulguis, si vols si.

La nena s'acosta i em diu:

Nena: saps? jo també soc adoptada

Hem estat xerrant una estona amb la seva mare... aquesta setmana han treballat la familia a l'escola i es veu que porta bastant malament el tema de que no ha sortit de la panxa... ella té molt clar que és adoptada però no acaba d'entendre perquè no va sortir de la panxa de la seva mare, no ho accepta.

Li he demanat a sa mare si la nena no coneixia cap més adoptat i m'ha dit que no, que ara a l'escola ha començat un nen que té una història semblant a la seva. Es veu qeu el nou nen ha arribat a l'escola explicant que els seus pares no el podien cuidar i que l'han adoptat.

He pensat tota la tarda en aquesta nena i en el què hem parlat... està clar que conèixer gent que estan en la mateixa situació que tu ajuda... ella s'ha vist reflexada amb en M, li ha agradat molt coneixer un nen que també és adoptat, com ella. S'ha vist reflexada amb el nou nen de l'escola, els seus pares tampoc el podien cuidar i el van adoptar uns altres pares.

Li he explicat a la mare que jo el què faria en aquest cas, és jugar a que néix d'ella... agafar un jersei ben ample i que se la posi a la panxa. Ho vaig llegir fa temps en algun lloc i fa poc vaig llegir una experiència d'una mare que ho havia fet i que li havia anat tan i tan bé a la seva filla.... ho provaré! m'ha dit la mare... no hi perdem res!!

Segurament tornarem a aquest parc....

.

Bad dog, Marley

Va ser preciós el dia de reis, veure la cara d'en M quan va veure aquest conte.

Bad dog, Marley!!

Era el conte que es mirava caaaaaaaada dia a l'orfenat. Durant la setmana d'adaptació ens passavem tota la tarda a l'habitació, allà jugaven, miraven la tele o llegien contes... cada cop que li deia que anés a buscar un llibre per llegir-lo junts, venia amb aquest... si el veia a dalt de tot de l'estanteria, demanava ajuda a algú perquè l'ajudés a baixar-lo... ell volia aquest!! (excepte un dia que es va presentar amb un que deia 'my new family' i parlava d'adopció... vaig estar temptada a veure-hi una senyal, jajaja, però va ser una casualitat)

S'asseia a la meva falda i es posava a explicar el conte, posant èmfasi en cada pàgina, en com el gos Marley feia entremeliadures...

Vaig demanar als reis de casa la tieta Ester que el busquéssin, per tal de regalar-li i ho van fer!!!

I realment van encertar aquests reis!!! Cada dia al matí quan encara estem fent mandres al llit, obre el calaix de la tauleta, agafa el conte i ens l'explica.

.

Dia 3, en fem 3.

Avui fa 3 mesos que vam conèixer el nostre fill.


Em sembla increible!! Per un costat em sembla una eternitat, per un altre costat em sembla poquissim...


3 mesos enrere en M no era el nen que és avui, ha fet un canvi espectacular. Mirem fotos i no el reconeixem, recordem aquells primers dies i no el reconeixem... no el reconeixem físicament, però sobretot sobretot no el reconeixem emocionalment.


Hem fet molta feina, molta... però ens en queda molta. Ens estem adaptant els uns als altres... ell a nosaltres, nosaltres a ell i nosaltres entre nosaltres... tot, tot canvia. Però és taaaaaaaan maco.



Una de les preguntes més recurrents de la gent del carrer és: 'què, ja està totalment adaptat?' i jo penso... no, no senyora... com vol que estigui adaptat en només 3 mesos? però vist fredament, entenc que la gent ho pugui pensar...


Ara és un lloro, comença a parlar bastant i bé el català, però també és un lloro amb els gestos... és molt graciós veure com imita el seu pare remenant l'amanida, o fent el pallasso buscant el suc de taronja que s'acaba de beure de dins del got i fent una ganyota dient 's'ha acabat!'.

L'ansietat li ha millorat molt, tot i així, continua nerviós, és normal, si ens parem a pensar en tot el què li ha passat en aquests 3 mesos, tots estariem amb til.les per poder dormir... i a part de tots els canvis, hi ha tots els estimuls externs que rep... m'he fixat en com la gent li diu coses i em dóna la sensació que s'espera molt d'ell... quan estas amb un grup de gent, un li demana com es diu, l'altre que imiti una vaca, mentre l'altre intenta cantar-li una cançó... tothom vol la seva atenció i la vol al moment i de tan en tan, ell (com jo també faria) fa click i desconnecta... passa de tots, s'amaga sota les meves cames i es queda en 'standby' i llavors és quan torno a veure el M que vam conèixer a Lagos...

3 mesos... molt poc temps per tanta feina... però ell hi està posant molt de la seva part i la veritat és que si el dia 3 de novembre m'haguéssin dit que avui estariem així, hagués dit que qui m'ho deia estava sonat.

Estem molt orgullosos de tú, M.

.